Parlant xino a Fraussa

Exactament això: "parlant xino" (ben poc entenedor) i, també, "xano-xano" (a poc a poc, però sense aturar-se). Dat que tot no pot ser, aquest pot ser un resum admissible del caire d'aquests dies del setze; de l'atapeïda secció exterior i salvatge, no de l'activisme a ciutat, també exuberant amb ganes...

Veus si el moment n'arriba a ser, de definitori: Aquest Drac Roig que és dibuixa al cel és, amb exactitud, el Suâng Mú Tiàn, l'Oest dit en pinyin, el cardinal Ponent que he escrit amb la meva vacil·lant cal·ligrafia (pinzell i tinta roja com sang arterial). Les verduleres xineses del Passeig Maragall potser no en saben res d'aquell Sant Pancràs que algú els va encolomar, però saben fil per randa els Si Tiânang, els Quatre Regnes celestials, i que dels quatre punts -decisius si protegeixen el món-,  l'oest n'és l'oportú i que el simbolitza el drac roig. Són de les coses que aprenen de petits d'ençà l'emperador Groc; i que, si la base cosmològica no falla, tenen al cap quan emigren del sud de la Xina fins aquí: Marxem a ponent, rere el drac roig de l'oportunitat

S'ha de dir que les crestes de Fraussa són el centre d'un horitzó fora mida: pirinenc -Au el sol ponent pel brau Pic de l'Infern, per no dir de l'obvietat del Canigó-, alhora que mediterrani -Goita el Golf de Lleó més enllà de l'evident castellot de Salzes fins la Leucata i Seta, per no dir de la Badia de Roses d'allà baix... Tot si el temps t'ho permet. Que aquí mana un temps impetuós i ben variable, de lloc de pas forçat.

Diré que el Si del poema és el Si Kongtu de Les 24 categories de la Poesia (s.X?). Una de les peces més consistents de tot el llegat escrit que conec, i al que he dedicat una nova tongada de dedicació intensiva (d'anar fent fins el dia en què ho senti madur). D'aquí la tirada oriental que arrossego pels rocs de la cresta. El cap claríssim, com bé expliquen els mil·lenaris tractats xinesos de preceptiva pictòrica: que pots acabar rebent de valent si pretens accedir desconcentrat a la pintura. Rere un enquadrament ideal no costa gaire fotre't cingle avall. La de casos d'aquests...
I l'alcaldessa de que apareix al darrer vers és la Mercè de Maçanet de Cabrenys, que s'ha interessat gentilment pel nostre primer recorregut de les set puntes de La Darrera Cresta. Però això serà demà, quan baixi d'aquí dalt. Ara miro d'escurar el dia, fins l'últim glop de llum, fent allò que tant ens plau als escaladors.


Encara hi ha lloc i llum per a esbossar un record del Carles Hac Mor. Home de ponent que era, de séquies i clamors, i que tenia una rara habilitat per a empènyer de la manera més oportuna. Som molts els que podem recordar una empenta decisiva de les seves. No pas aquí, que prendria mal, el recordo, igualment pirinenc -al confí aranès de Montgarri-, i sorneguerament inapel·lable: Tu ens llegiràs uns poemes d'este llibre. Oi tant que sí! L'oportunitat ponentina que dèiem feta poeta exigent.  Si ens en calen d'aquests! 
I com que el lloc ho suggereix, recordo a l'Hac inclòs entre els "joves" poetes de l'antologia Sense contemplacions *. No sé com ho veia ell, en Carles, això del títol, aquest món desatès, només mereixedor d'absència. Com a lector atent de Deleuze (i d'Artaud o Heidegger **), potser s'havia aturat en les dues grans mancances que assenyalava en la seva obra darrera: "Creure en el món és el que més ens falta." i "La filosofia, l'art i la política invoquen un poble que sempre falta." Deixant ara la segona pendent de revisió, no puc deixar de pensar que aquí dalt, enfilat, m'estalvio el buit pregon de la primera. Que, tal vegada, és amb contemplació que podem resoldre la mancança del món; una pèrdua si ens ve imposada.  Cal ressenyar les diferències entre l'acreditada "meditació" i la menystinguda "contemplació" en el nostre context cultural. Si ampliem el focus mental als esquemes cíclics orientals, ens trobarem que la primera, la meditació, correspon a l'etapa ermitana i la segona a la seva evolució en etapa peregrina, la del ple despreniment i de la compenetració plena amb el món..., la d'aquella fe que reclamava Deleuze al capdavall.
I ara anem baixant d'aquí, que encara en fotrem de lloros amb tant poca llum.

* (Sense contemplacions. Manel Guerrero, Empúries, 2001) 
** Afegeixo la dada que no recordava allà al cim: Reviso amb fruïció l'extens "en efecte" del Carles Hac Mor (ad libitum. CCG edicions, Girona, 2004); un artefacte de poema-assaig semiòtic que manté una vívida actualitat. Un tant profètic, el Carles s'aventurava a cantar-li les absoltes a la buidor del programa postmodern: Aquesta és la imatge/sempre en procés de Deleuze,/una dissolució /permanent/de l'ordre de les imatges/en què mirem d'aixoplugar-nos. [...] I com a remat final:  Superat el fetitxisme/de la imatge,/aquesta ressuscita. Oportú, tot i venir de l'Est, deia Si Kongtu al final de la primera categoria, la de "La potència i la confusió": [...] Més enllà de les imatges i dels fenòmens només existeix/el poderós centre transformador del cercle/cal prémer-el fermament, sense forçar-lo/i el que s'esdevingui, llavors, podrà ser inexhaurible.

*** Ahir, l'Anna em diu d'anar a la conferència de la Marina Garcés al CCCB. Amb una oportunitat coincident, i amb un estil de decantadíssima claredat, li va fotre una bona sacsejada als Nostres Temps, uns temps pòstums... "Pòstum" era el concepte que calia infiltrar entre el públic; no nombrós..., tota una gran gentada delerosa de sentit filosòfic, no de la darrera pastanaga de la tecnologia mòbil!!! I, esclar, la seva estratègia argumental havia de passar per la descripció del passat recent: per la faramalla del simulacre festiu postmodern (Barcelona posa't guapa), per la mort celebrada de Heidegger i per la mort eludida del Deleuze (o suplantada per l'exhaustiva exploració del desig)... Una mica de resquitllada, però no es va estalviar un parèntesi fent referència a les preocupacions del darrer Deleuze. Sembla clara l'oportuna vigència de les qüestions esmentades.

**** Ja que he perllongat la reflexió iniciada pels boirosos roquissars de Fraussa, no deixaré d'explicar que el diàleg amb l'alcaldessa de Maçanet de Cabrenys va ser ric i exquisit com desitjaríem ho fossin tots. I que, d'alguna manera, des del pensament, l'art i la política parlarem d'"un poble" present, de cap manera absent. Quan es mantenen botigues "de tot" i tot és anar dient "bon dia", oi tant que n'hi ha, de poble!