Una obra radical

"Sempre radicals, mai conseqüents." 
La d'anys que tragino pel món aquesta contradictòria consigna del "refugiat" Walter Benjamin, i val a dir que l'he acomplerta una munió de vegades (No ets radical quan fas obra amb enrevessades soques de pomera o de roser?). I avui seguiré persistint en aquesta línia. Apart d'un gran còdol de tosca (quan, amb una relativa facilitat, talles els travertins, respires l'aire antic retingut als buits del seu interior; l'aire de quan es van formar potser fa uns milions d'anys...); apart del pedrot, doncs, he tornat del distret tomb de tarda amb l'esquelet d'una alzina que, només veure'l, m'ha semblat prometedor. 
 Enmig de la quilomètrica deixalleria que són els espais "intermareals" dels pantans -aquella franja indecisa entre nivells-, m'he anat a fixar en aquest element... "eradicat". Alguna rierada deuria descarnar la riba on pretenies viure... Amb les arrels un punt confinades entre rocs, per la seva disposició reconcentrada. Això fa molt de temps, perquè més ressec i fràgil no pots estar-ho... Algun profit en traurem!

Una mica de feina de neteja al campament i ja he enllestit la cosa: una mena de tòtem o, millor, un bastó de comandament (el manípul romà); un ceptre reial que planto a la llera i m'afanyo a retratar... Veus, la de coses que podries fer-ne: Clavat en un suport giratori mecanitzat, ja veig un vídeo amb les filigranes de la testa rodant en primer pla... O, si tingués llum suficient, podria repetir la interessant passejada d'aquesta tarda...

 La mar de bé que quedaries palplantada en un dels traus de resclosa o de canal que he trobat... I ja en van no sé quantes d'aquestes línies descobertes. Suficients, si fos metòdic, per a escriure la meva tesi doctoral d'arqueologia...

I ja no diguem l'efecte que faria parada en una de les cel·les reservades al formigó del búnquer de baix; d'aquell que amb aigua alta acaba mig negat (així vaig descobrir-lo fa més de quinze anys, romancejant amb el caiac!). Faria "modern" cosa de no dir... 

D'aquella modernitat, caduca ja del tot, que ha anorreat el litoral barceloní (Ei, Oriol Bohigues, tu que volies fotre a terra la "nosa" del Tibidabo!); la modernor del deliri constructiu del BUS-VAO ECO (queda algun eco de l'ecosocialisme, ara en plena regressió si es defineixen "gramscians"?). D'aquella obra d'art modern que, amb una mica de retòrica adient, acaba a les golfes de les grans corporacions... Que l'art modern explica la mar de bé els mecanismes del nostre món (sobretot els de les primordials argúcies de la desgravació fiscal), i les estratègies de l'hegemonia. Irremeiablement, el tema del domini, i no el de la cooperació, és el que para al davant del malson modern...

Encara millor seria exposar la testa d'alzina a la peanya del canó de l'altre búnquer. Per favor, quina construcció més extraordinària! ... I més absurda, perquè ja em diràs si és possible defensar el no res reconcentrat de les afraus garrotxines, l'extens estat salvatge que ens fa de frontera d'ençà el malaurat 1659...  Fa la seva cosa: entaforar-se per aquelles escales badades al sòl del bosc, creuar el petit laberint en zig-zag de la galeria que mena a la cambra impecable del canó... Si no fos per les biodermes que hi prosperen, res enterboleix la noció de present que respira. Modern com acabat de fer; com a punt per rebre el cos de guàrdia que doni sentit al forassenyat bastió... A l'espera perpètua als marges del Desert dels Tàrtars... Que no vinguin "els dolents"!  


Tampoc ens descuidem de revisitar l'excepcional passera dels peus del búnquer (sens dubte, part del mateix projecte constructiu). Amb un peto de pescador ja faríem per creuar-la "en sec"!


Com que ja no ens estranyen les mostres d'art -intencional o no- que es possible trobar escampades per les buides garrotxes (els "angelitos negros" de Corsavell, o els motius "esfèrics"de Bassegoda, o tota Lliurona...), entomo amb naturalitat l'escena que encerto parada a l'àpex de l'extensíssima prada que dibuixa el meandre mig dessecat. Ves quina sala de reunions... Quina mena de comissió deu debatre-hi a saber quins afers? Que no siguin els quatre genets de l'apocalipsi europea... Aquesta por que pregonen tot d'ocellots a sou dels pitjors averanys... 


No pas tu, cotxa fumada, que rondes per la riba cantant amb la teva parella. Si en sou, de boniques i alegres, les cua-roges; les fumades i les que no!

No és estrany, aquest to d'avui. Tot ve de mig matí, de quan, passada la frontera per la seva part més incomprensible, m'he aturat per a admirar el pinacle ideal del Costabona i han començat a sonar els avisos del mòbil retinguts fins aquí per la pantalla pirinenca...

... Del mòbil de l'Anna, que jo sóc força del silenci, i més quan estic "de gira". Un atemptat a Brussel·les! Corre a posar l'especial informatiu de la ràdio... D'entrada: "Tothom quiet a casa!" I vinga inflar la cosa: que ens hem de bunqueritzar davant d'un enemic tan i tan sofisticat que per "anar a la feina" crida un taxi... I quina fantasia, la construcció europea. I el paperot que ens hi pertoca: anant bé, oferir mam econòmic a unes masses que giren a l'extrema dreta a la primera ventada; si pitjor, li fotem una osca gegant a un espai natural perquè un rus podrit de milions s'hi instal·li. I la cosa més negra és la convicció amb què el govern que ho permet (el "nostre", no pas altre) li'n diu "inversió estrangera".  Sort de tots els espais incultes que van fent la viu-viu; sort d'aquests relleus exigents que preserven la pau. Busqueu-me en una d'aquestes valls o d'aquestes carenes...


7 comentaris:

Enric H. March ha dit...

M'ha agradat aquest joc de paraules "radical". Ja és ben curiós: només amb arrels podem construir alguna cosa amb significat. Tant és que siguin els travertins, un búnquer o un campanar retallat sobre el cel. És en el moment que enfonsem les mans a la terra (o a l'aigua) que aquesta pren significat. O quan hi posem la mirada. La mesura humana de la natura. Com el formigó del búnquer, per sempre més roca.

Clidice ha dit...

Fascinant el treball que es pot arribar a fer amb les arrels, totes.

en Girbén ha dit...

Sempre t'he d'agrair, Enric, les teves curoses lectures.
Ja et dic que em dol no poder publicar més. Que no és per manca de material sinó per tot el contrari. Si et lliures a l'acció amb intensitat ja passa que n'acumules "tantes" per més endavant..., per quan t'arribi la fase "memorialista" (I que trigui tant com vulgui!)

Com t'encantarien els búnquers que només insinuo...

en Girbén ha dit...

Veus, Clidi, ara que la primavera ens força a atendre la mica de jardí, no puc deixar de pensar que, de fet, això de portar vida a un pati erm (fil per randa el deliri de la "terraformació" marciana d'alguns), comença preveient -i servint- les necessitats específiques de les arrels.
Aquest ram de tiges de vimetera amb preciosos borrons que, després de dies d'immersió en un gerro, decideix treure arrels i fulletes, ¿no t'estarà dient que ho intentis, que és vida que demana seguir? Munta a ciutat un micro àmbit fluvial que recordi l'original... De moment sembla que s'aviva i les arrels es refermen! No saps com ens alegra, ara, això.

Sergi C ha dit...

Natures mortes literals en dic quan retrato soques i arrels nues, de línies expressives com poques coses en la natura. Serà fruit de la vida?
No em diguis que allò és el Costabona!
Em rondava pel cap d'atansar-m'hi des de la Presta a la recerca de narcisos florits però, caram, quin tou d eneu.

en Girbén ha dit...

Doncs, Sergi, hauries de veure el Tretzevents. Quin mató el Canigo! També vam "tocar" neu a les Alberes (i algunes bones crestes, més "darreres" ;-), i a Fraussa no es podia passar de les Salines per una congesta a l'obaga abans del coll (Vam conèixer el santuari obert i el nou ermità, un xicot amb moltes ganes de donar-li vida).
Del Costabona, ja et dic que he renovat el meu interès per tan admirable pinacle. Sobretot després de la lectura d'un article de primera sobre la mineria del Costabona. Material avançat que arriba a gratar en "los minerales de interés militar" o que et llista els espècimens rars que poden trobar-s'hi: assortiment de granats, vesuvianita! Ja em veig amunt per la gran esquerda de l'"skarn" del SE!
això a: http://museugeologic.blogspot.com.es/2014/04/sergi-falguera-visita-la-mina-de-la.html

Sergi C ha dit...

I quin gran atractiu tenen les restes mineres antigues a l'alta muntanya.
Aquesta mena de contrast entre els elements industrials i la natura que acaba devorant-los és colossal, fins a diluïr l'impacte negatiu que tenen en el paisatge.