Testa de cabirol


http://foravial.blogspot.com.es/2008/08/lavarada.html

9 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

El final del foravial, de veritat? El trobarem a faltar!

Jose Antonio (http://mirados.wordpress.com/) ha dit...

Me he perdido, no se si esta entrada la has subido hoy, o es antigua, pero mi sorpresa es ver que el esqueleto del blog está muy falto de información. Ni siquiera se si se puede acceder a las entradas antiguas!!! Con lo que había hay de fuente de descubrimiento de mil sitios recomendables para visitar (entre ellos la inmensa cueva a la que pensaba ir a dormir algún día y ahora no sabré ni como se llama, ya te lo comenté una vez). En fin, desde luego, echaré en falta un blog tan original y único como este.

Ferran Guerrero ha dit...

Jordi, que passa?, ara fa molt que no faig massa vida social, per no dir res, però l'entrada al blog es de visita obligada.

Sigui el que sigui ja saps on estic. Ara fa un any del nostre ultim passeig

en Girbén ha dit...

El final, Salvador, ho seria si entengués el temps com un vector inexorable..., i, sortosament, ja no és així. Creu-me que el buit que pugui deixar l'omplirà alguna de les mil que tinc entre mans (això sí, i per dissort dels "distants", ni una de virtual).

Apart, ja que corres per aquí, deixa'm dir que, tot i haver sovintejat el criticisme de la ciència, la recent experiència casolana ens fa celebrar -i molt!- els avenços del teu camp ;-) Salut!

en Girbén ha dit...

Fixa't, Jose Antonio, que la teva incomprensió és la meva alegria per haver "silenciat" més de mig miler d'entrades. Entendre la paradoxa només pot ser afer teu.

Tampoc jo entenc que havent-te situat la cova que enyores el 13-2-17 (responent al teu comentari), ara hi tornis... En fi, que no sigui dit: tota la info subterrània seriosa a l'Espeleoindex, allà busca "La Cova del Sanat".

en Girbén ha dit...

Tranquil, Ferran, que no passa res... Res enllà de celebrar la fi del Foravial. (Observaré que ni recordo quan vaig adoptar l'ortodoxa "planificació quinquennal" dels meus projectes/estudis; temps suficient -com una "carrera"- per assolir alguns fruits d'una atenció sostinguda i no caure en la reiteració sistemàtica. I ara ja som propers a una dècada d'aquesta multi-escriptura digital. Podria seguir i seguir, però... "maldita la gràcia" d'abandonar el compromís amb la curiositat!)

Clidice ha dit...

Germà, era cosa cantada, però alguns ens resistim a perdre't de vista, per tant, et comprometo a donar notícies més sovintejades i a fer aparicions estel·lars no virtuals, altrament ho consideraria una pèrdua irreparable. Petons per a la meva admirada Anna.

en Girbén ha dit...

"De vista", Clidi? Si, tret d'algun retratet, no hi he sortit gaire per aquí. Tot és invenció i teatre ;-)

Si detectes l'enuig que et provoca la viva confusió entre "tancar" i "abandonar", millor serà no caure-hi -m'he dit...
Penso en les ex-estacions d'esquí, una d'ideal seria Llessuí: Tot i que els mapes assegurin "tancada", que no et vingui amb "cuentus": Aquelles desferres les van abandonar d'un dia per l'altre. Senzillament, no van tornar i que el temps s'ocupés de tancar la ferida. I no podríem estalviar-nos la malenconia de la llarga temporada de purificació?
Dic estacions, però podria dir blogs... Que també són línies amb parades i baixadors; i amb tots aquells d'abandonats, amb el rètol escrostonat i la malesa prosperant per les andanes...
Tancar intenta ser quelcom de més alegre, per més conscient i decidit. Si el quadern ha tingut una vida intensa i fecunda, no anem a deixar-lo amb descura. Que l'estima no és un subministre bàsic que es pugui tancar des de la companyia!
Records a tota la troupesserratina;-)

Jose Antonio (http://mirados.wordpress.com/) ha dit...

Je, je, pues si, ya sé que me situaste la cueva en su día, pero pensé, no se, ya volveré a buscar ese intercambio de comentarios en el Foravial cuando necesite recordar la cueva. Más que todo porque pensaba que era la última entrada del blog y que este se iba a quedar como documento de un excelente trabajo realizado. Pero vaya, entiendo que quieras cerrar del todo el chiringuito. Otro gran bloguero al que seguía, el profesor en la secundaria, también lo hizo de esta forma.

Para mí esto sería como si un escritor, una vez pasados unos años de correr un libro suyo en el mercado, decidiese recuperar todos los ejemplares y quemarles. Que se yo, tonterías mías. Un abrazo.

A lo mejor si el tiempo se complica este verano en el Pirineo Francés voy a pasar la noche este fin de semana en la Cueva del Sanat.