Foravial

Final

2012-02-09T14:05:00.003+01:00

Després de l'apunt d'avui, baixo la persiana del Foravial.

Sé que ara se'm gira la gran feinada del difícil silenci;

com sé que -tal vegada- voldré retornar vestit amb una altra capa.

De moment només vull que aconseguiu recollir alguna de les merescudes besades que us adreço.

D'una bentrobada Introducció a la Música

2012-02-09T11:47:00.005+01:00

Avui he anat al provisional mercat del Guinardó a comprar una lliura de llegum cuit i a deixar una dotzena de volums, desestimats durant la tria del dissabte, al taulell dels llibres. Com que el pacte és que per cada llibre que hi deposites te'n pots endur un altre, m'he entretingut a repassar els lloms de la taula. Com era d'esperar no hi faltava ni un Odessa ni un Viven ni un recull de les gracietes del Buenafuente, també cal ressenyar la presencia triplicada del Diario de Bridget Jones, mostra clara de la seva vàlua literària. Al final m'he decantat per una Regenta del 1975, enquadernada amb la fermesa normativa del Círculo. Camí de casa he pensat en els llibres embolcallats d'història que vaig retrobar tot fent dissabte a la nostra biblioteca. No dic de llibres d'història sinó de llibres que atresoren un potent relat al darrera; i pocs de millors que la mostra d'avui.

No dissimularé la meva estima per les valls orientals de la Serra de Collserola; un humil destí excursionista al que accedeixo fàcilment des de la parada del bus de la Maruja (la floristeria del Passeig Maragall que reclama un estudi del seu digne posicionament enfront la dictadura: a quants indefensos no protegiren i amagaren!). Aquí és on vaig agafar, ara deu fer-ne 8 anys, el 45 fins el seu final més amunt d'Horta; un final que és sempre principi d'innombrables caminades.

Aquell dia vaig seguir el caminal del remot barri del Notari i flanquejar el camp de futbol de la Font del Gos, per continuar pels ressalts del caminoi del vessant esquerra del Torrent de Fontanills. Vaig deixar enrere la Font de la Senyora -avui trinxada pels senglars-, sense aturar-me a enraonar amb l'emboscat que viu i ocupa la boca de la mina, per seguir amunt cap a les magnífiques runes de Can Massó. (Collons amb la maldat del despotisme pretesament il·lustrat que ens governa! De cap de les maneres puc arribar a entendre les raons de l'anorreament total de Can Massó. Per què, fent ús dels nostres quartos, els del Parc s'afanyaren a destruir un patrimoni arquitectònic modernista que a tots ens pertanyia?) Aquell dia, des dels peus de la torratxa de Can Massó vaig seguir amunt fins endinsar-me a l'únic i excepcional clap de castanyers de tota Collserola. Aquí, als peus d'un d'aquests arbres que ara llangueixen ara rebroten, va ser on vaig trobar el volum INTRODUCCIÓN A LA MÚSICA de l'Ottó Károlyi, enquadernat amb la fermesa normativa del Círculo

Com va poder acabar aquesta majúscula recepta del canon musical europeu als peus d'un dels escassíssims castanyers de Collserola? De quina enorme fallida personal no ens parla aquest abandonament a la sort més esquiva? M'aturo i penso en algú que, per les circumstàncies que sigui, diu prou, prou d'aquesta música i de tot!

La música es al mismo tiempo un arte y una ciencia, por lo cual debe ser apreciada emocionalmente y comprendida intelectualmente. Como ocurre con cualquier arte y con cualquier ciencia, no existen límites a su perfeccionamiento ni a su comprensión. El aficionado que gusta de escuchar música pero no entiende su lenguaje es comparable al turista que en sus viajes disfruta del paisaje, de los gestos de los indígenas y del sonido de sus voces, pero sin entender una palabra de lo que dicen. Siente, pero no comprende.

Amb aquesta fermesa s'inicia el text trobat als peus d'un dels rars castanyers de Collserola. Quan la meva primera lectura d'aquests rengles tenia a l'horitzó les xemeneies de la tèrmica i, rere seu, el nostre mar. Sentia fort sense encara comprendre res. Moment màxim!

Gel mediterrani

2012-02-07T08:44:00.011+01:00

A les 8 del matí he deixat enrere Sabadell i un quart més tard ja m'estava equipant als peus del Torrent del Castelló. No m'he calçat les botes d'aigua -com faig a la primavera quan vinc a veure l'enfilall de gorgs recobert per una nevada de pètals blancs de marfull-, ni les sandàlies de riu -com a l'estiu quan necessito un bany de gorg-; avui m'he calçat la bota dura de muntanya amb l'afegit dels lleugers grampons de travessa.

No em direu que no té la seva gràcia això d'iniciar un recorregut glacial, de grampons i piolet, a la modesta cota de 385 metres sobre el nivell del mar. Encara no he recorregut 50 metres des de la furgo que ja entro al llit del torrent i comprovo que d'exagerat res de res. No imagino possible transitar avui per la llera sense un equip d'alpinisme com cal. De fet, el torrent és una llampa contínua, nevada i gebrada, amb ressalts de verglaç. De cap manera es pot parlar d'una escalada, però sí d'una excursió sobre gel amb tendència ascendent. Fins i tot superaré un salt amb dos passos de piolet-tracció.

Quantes vegades dec haver recorregut aquest fondal obac per on sempre -poca o molta- s'hi escola l'aigua? Aquí m'he descomptat... (És un dels meus més estimats torrents prelitorals, amb els Tolls de Mura, els Salts de Guanta, El Gorg Negre de la Tordera, la Riera de la Baga d'Aiguafreda, el Torrent Fosc de Collsuspina...) Tanmateix, el pas d'avui quedarà fixat a la memòria per anòmal.

A les 11 reblo la feina prenent imatges de la vida sota una crosta de glaç no antàrtica sinó mediterrània, i a les 12 ja sóc de nou a Barcelona; carregat amb 4 vídeos i 191 fotografies que es convertiran en 38 imatges. Però això són nombres que no diuen res. Si d'alguna cosa m'he omplert és de la fràgil meravella del gel, amb l'afegit d'aquell esglai quant sents que el sòl de cristall cruix i s'esberla als teus peus. Per sort, el gel m'ha volgut resistir.

PD. Ara visualitzo al Tàpies mirant de governar el doll del cubell de vernís tintat que acaba d'abocar damunt la gran tela. Circumscrivint l'aleatòria figura fluvial resultant amb una pasterada de serradures, sorra i làtex. Afanyant-se, abans no es fixi l'escena en consistències cristal·lines i rocalloses, a tamisar-hi -amb un sedàs- quilo i mig d'incòlume blanc d'Espanya. Gravant-hi en un recolze -amb una vara d'avellaner- l'epigrafia: Flux de Glaç; i, per tot arreu, incises puntuacions amb un grampó que rememorin el possible pas d'algú. Finalment arriba l'hora del pinzell -en el seu cas brotxa grossa.-: un sol traç enèrgic -circular, minvant i inconclús- que remet al serpentí Ouroboros.
Tàpies: mai deixaràs de pintar!

BIBLIOHALTEROFÍLIA enciclopèdica

2012-02-05T15:10:00.019+01:00

I mira si en són de pesats alguns llibres...

Ahir, a recer del fred, em vaig ocupar d'una d'aquelles feines que es van endarrerint i endarrerint, durant anys, fins que la seva necessitat s'imposa. S'imposa de ple quan ja no hi ha manera d'entatxonar cap més llibre a les lleixes i els més de 50 prestatges de la biblioteca fa temps que s'han convertit en un cafarnaüm.

De la crisi en la que estàvem instal·lats ja en teníem notícies, però va esclatar amb l'arribada del llegat bibliòfil de l'avi de l'Anna, en Joan Baptista Claret (veure Wiki). Un conjunt de peces del màxim interès i diversitat: des de les completes il·lustrades del De Musset, del 1875, a la sèrie dels lírics catalans editada al 1938; en un format tan petit que fa pensar que anava destinada al front. Conclusió de tot plegat: tocava fer de bibliotecari durant llarga estona.

La primera acció va ser la de generar espai. Una fase que podríem anomenar de BIBLIOHALTEROFÍLIA. Ja és que l'halterofília sigui un dels esports més antics. Se'n té constància de la seva pràctica, fa 5600 anys, per part dels primers emperadors xinesos. També són xineses les primeres mostres de paper conegudes, exactament d'ara fa 2020 anys... Si és que tot lliga! A casa vaig poder practicar, intensament, l'alçament de pesos morts de paper en format enciclopèdic. Potser no sigui olímpic, però us asseguro que traginar i relligar enciclopèdies és un dels més fatigosos esports de saló. Per a resumir-ho en una imatge aquesta pot valdre perfectament:

Als 66 kg de pes que aquí consten caldria sumar-hi el desplaçament dels 15+2 volums de la primera edició de la GRAN Enciclopèdia Catalana (poca broma!) i l'enfilada, a més de dos metres d'alçada, d'una enciclopèdia temàtica de la que encara no em vull despendre.

Retornant a l'espectacular desplegament de la Salvat, que no trigarà a conèixer el local d'un drapaire (i és que per bibliofrènic que siguis de tant en tant cal fer cura i net... Si algú té interès per algun d'aquests lligalls que sàpiga que disposa d'una quinzena de coll per a llençar l'avís), al contemplar-lo així, inert i desestimat, se'm fa present el temps pacient de la seva edificació en forma de fascicles. I què bé anaven els cromets de les portades de la Salvat 4 per a guarnir els treballs escolars! I què dir-ne del psicodèlic TBO de les contraportada dels Vectors?

Fins i tot, inspirat per l'esperit enciclopèdic que tan bé representen, se m'acut d'avaluar la massa d'aquest munt de paperassa en la seva forma original d'arbre. Per a semblant propòsit disposo d'un patró de primera, el vell escambell de pollancre que, des de fa anys, perllonga la meva butaca de la sala com a tauleta o reposapeus. Només hauré de traspassar les mesures que em dicti aquest fustot -prototipus de les fustes papereres- al fust d'un arbre real. El resultat -per aproximació- no deixa de ser curiós: per a editar tots aquests toms fou necessari un tros de tronc de pollancre de +/- la meva estatura.

Quan l'Anna -enderiada a la cuina preparant un munt de cassoles diverses però totes bones- em veu removent la GEC, no pot estar-se'n de pronunciar la lletania que sap des de petita: A-Ami / Ami-bag / bag-bui / buix-cept / cer-Curn / curo-Espal / Espam-Garri / garro-Kef ... (¿I aquesta presència de les majúscules?). Aquí no puc estar-me'n de recollir l'aleatòria progressió que permetia endinsar-se amb peu segur pels milers de pàgines d'aquestes enciclopèdies. Valgui l'afany com homenatge a l'enorme servei que ens varen fer.

La fredorada

2012-02-04T10:35:00.005+01:00

Com que el cas que li fem al bosc és tan escàs potser no ho diguin per la tele, però aquesta fredorada és una cura de primera per als nostres arbres. Se sap que no hi ha antisèptic millor que el fred viu per a guarir-los de tota mena de mal·lures i plagues. Fins i tot s'ha establert que la dosi ideal d'aquest remei són unes mil hores anuals de rasca. Fora d'aquesta prescripció en quedarien algunes espècies clarament termòfiles com els garrofers. La memòria arbòria encara recorda els estralls de l'hivern de 1956 en els nostres garroferars; i no hi ha ni interès ni mans suficients per a abrigar tants peus com en tenim.

En un altre ordre de coses la fredorada ens ofereix l'ocasió de viure una de les mes altes experiències estètiques. Com que som una mica garses i ens criden de mala manera els brills cristal·lins, a qualsevol aiguamoix o degotall, font o rierol, a qualsevol corrent o saltant d'aigua i des d'arran de mar, ara podem encertar-hi l'infinit i màgic espectacle del glaç.

Diria que se'm fa la boca aigua sinó fos perquè ja imagino aquesta aigua sobtadament glaçada. Millor dir em deleixo perquè arribi el dilluns i, amb tot l'abrigall polar i un termo de brou, corri a gaudir d'un tast d'aquesta gèlida orfebreria. Ni tan sols caldrà que vagi lluny si la puc trobar a la cantonada. Com a precaució, no estarà de més que m'emporti els grampons i el piolet; així tindran l'ocasió de conèixer la Serralada Prelitoral amb la que mai han tingut tractes, a excepció d'algun corredor de les Roques de Glaç a la Nord del Montseny.

Qui de veres ha d'estar més content que un gínjol ha de ser el col·lectiu de fanàtics escaladors sobre gel. Jo, si fos d'ells, demanaria una setmana de baixa per motius personals i m'ocuparia d'estrenar tantes línies inèdites de glaç com han aparegut aquests dies en cotes baixes. Ja imagino llocs com el garrotxí Salt de Sallent, o el Boter de Santa Maria a la Valldarques, o la Foradada de Cantonigròs, o la Barra de Ferro de l'Esquirol, o[...], convertits en impecables columnes de gel de llei. També em ve al cap una de les grans lliçons del glaç, el de la seva precària naturalesa. Aquí en teniu una bona mostra:

ÀFRICA - les cartes

2012-02-01T13:14:00.014+01:00

A qui se li acut!
Transposo -a la mateixa escala- la recognoscible silueta del meu país damunt d'un punt del Sàhara i, què em trobo? Que tota la xarxa viària quedaria reduïda a una estantissa pista, sense abalisar i que no mena enlloc; i amb una xarxa hidrològica consistent en un oued per on deu baixar-hi aigua cada qui sap quan. I prou! Ni ni un trist pou, ja no dic una font o un oasi. (Corro a dir que hauria pogut triar llocs pitjors on ni pista ni oued...)

Passa que, arranjant l'estudi, m'he retrobat amb l'ultraclàssic mapa Michelin Afrique-Nord et Ouest que farà un any vaig treure de l'arxiu per a seguir-hi les vicissituds de la primavera àrab.

I quin immens territori per a somiatruites recull aquesta carta! Tot el Magrib, el Sàhara i el Golf de Guinea sencers, i part de l'Àfrica equatorial... La d'hores felices -des del 1984- he passat recorrent-lo! No pas somiant-hi -com tants i tants folls de la nícia velocitat- Dakars imaginaris, sinó traçant-hi rutes envers els fabulosos roquissars dels massissos saharians i la història pintada que els decora.

Com no imaginar aquest llençol cartogràfic desplegat damunt la sorra i il·luminat pel foc del campament?

-Demà sembla que de sed no en passarem... Millor serà que ens aturem al pou d'Oyou Bezzé Denga, que la d'Agadem és una aigua mediocre i salabrosa...

* * *

Aquest vell mapa em remet a un de més nou i, alhora, més antic. Com una addenda al deliciós lot nadalenc que em va arribar de Vic, a l'interior de la bossa que em va entregar el conserge del IEC m'aparegué una carpeteta que contenia l'edició del Barholomew's africà del 1944. Era un detall que em feia arribar l'Skaôi (o com s'escrigui en bon finès) des del Comtat, i via a saber quina mena de zig-zags per Europa. Gràcies de nou, ex-comtessa!

És un mapa que, desplegat, ho rememora tot de les insuportables fronteres colonials d'aquells dies no tant llunyans; i recorda fort als mapes que havíem d'acolorir amb pastels Goya com a deures de geografia.

També, el 1944 de la seva edició em fa pensar en una altra possibilitat, una de semblant a la que recordava Estanislau Torres en aquest escrit: “Fèiem córrer les xinxetes damunt d'un petit mapa de Catalunya. Quan va començar l'ofensiva republicana de l'Ebre, endavant. No gaires dies després, i encara que molt lentament, endarrere...” Vull dir que el mapa estigués perforat pels senyals de les xinxetes clavades per un primer propietari anglès tot seguin la victoriosa campanya del Montgomery al nord d'Àfrica. Cosa impossible, doncs, com és ben sabut, els aliats ja havien fet net de nazis aquell territori un any abans, al 1943.

SI D'HORA VAIG PELS MUNTS, O LA SORT QUE TENIM, UNA SORT QUE NO ENS L'ACABAREM, LA SORT DE PODER -AIXÍ ENS PLAGUI- ENROLAR-NOS AL KRTU PATRONEJAT PEL CAPITÀ DE TOTS ELS MOTS, EL SENYOR FOIX DE SARRIÀ, DEL PORT O DEL MONTSENY DE DALT, I SOLCAR L'ESGALABROSA MAR VERBAL SABEDORS QUE UNA MÀ FERMA SOSTÉ LA CANYA... I ALLÒ QUE FOU NO EM DOL! I LA BOIRA ES DEIXONDA.

2012-01-28T20:34:00.009+01:00

Corria el 2000 quan vaig decidir guarir-me les nafres guanyades després de mesos i mesos soterrat al subsòl de Madrid. La cura escollida fou caminar llarg sota els nostres cels, resseguir el GR5 que va de Sitges a Canet de Mar, tot composant un poemari a peu dret; de pont a pont, en 63 caselles-poema com al Joc de l'Oca.

De pas pel Montseny de dalt -a la casella 46- vaig gosar reprendre el Si d'hora vaig pels munts que en J.V.Foix havia escrit en aquells mateixos verals. A la meva variació vaig anomenar-la: Si tard vaig per les valls.

Si tard vaig per les valls

rememoro d'altres nits

quan anàvem amb òlibes

enllà pels margenals

fins el Molí de l'Adrobau

on, ajupits al carcabà,

ens meravellàvem de com

la força dorment de l'aigua

activava amb llur embat

el grinyol de la mecànica

del rodet fins a la mola,

per lliurar-nos una altra força,

latent aquesta al gra,

de flaire nutrícia, la farina.

I recordo d'altres nits,

que calia fossin fosques

-al punt de la neomènia-,

i un deia: Tinc la clau!

Llavors ens enfilàvem pels rostos

fins la Font Sidera

i obríem circumspectes

el portell metàl·lic de la mina

per airejar la deu captada.

Ben de cor crèiem màgica

aquella aigua primera, fosca,

encara mai il·luminada.

En bevíem tots, petits glops,

i una força sobtada ens embriagava.

I rememoro d'altres nits,

les de lluna tota plena,

quan anàvem -i era un joc-

al Collet dels Morts a seure

en els rocs de la necròpoli

creient, fermament,

que tot mot allà dit

seguint un cert ritual

restava per sempre soterrat

i perdia el seu sentit.

Així ens lliuràrem de la suor,

de la guerra o la misèria

-mai ningú esmentà l'amor-.

Una nit d'estiu l'un va dir: Grill.

I al punt s'estengué per la vall

un silenci de prova de foc.

Quina és la teva paraula?

-em preguntà l'oficiant de torn.

I vaig respondre: Cap.

De llavors ençà així estic.

Foix, capità, escolti'm que ara parlo amb vostè. No hi fou a temps, car no es coneix mort que no sigui prematura... D'acord que algunes s'endarrereixen massa..., però és que vinc a explicar-li que aquell delit seu d'enganxar poemes en pasquins pels fanals s'ha acomplert. El nom d'aital llibertat de difusió li semblarà rar: Internet, o la xarxa... No, no pas una xarxa com les que conegué al Port... Si no li fa res de prémer la tecla, podrà escoltar-se pronunciant el seu Si d'hora vaig pels munts.
D'inconvenients en ser rabadà del seu ramat d'indòmites paraules, no n'encerto cap.

Afegiré que, entre les coses que avui he après de J.V.Foix, una que em resulta ben reveladora és que tingués arrels als Torrents de Lladurs. Valgui aquest retall del seu Diari 1918 per a copsar l'imperi màgic que era capaç de bastir.

Responent a l'Esfinx (i 2) - Els ecos de la seva travessa.

2012-01-27T18:06:00.012+01:00

Amb tota l'empenta tiro muntanya amunt. Ziga-zaga fins la montserratina Plaça de Catalunya i, després, amunt camí del Coll de Porc. Resolc la pitrada en els 40 minuts preceptius -Que no estamos tan mal!-; i això havent-me aturat a re-retratar la monumental paret del Frare a fi d'honorar a la colombiana Lina amb qui vaig transitar per aquest pas el maig passat.

Enllà del coll m'aturo per a recuperar l'alè, i això ho faig quan tinc sencer al davant el recorregut del Pas de l'Esfinx. Poca broma amb el Montserrat més essencial... Que a cap seguidor dels itineraris marcats -ben guarnit pel Decatlon-, gosi aventurar-se per aquí, si no és que vulgui prendre mal! A l'encara canònica recepta montserratina que van saber forjar, amb una prosa de llei, el Labranya i el Rodés amb les seves guies, es pot llegir: Des del Coll de Porc, mirant cap a llevant,, veiem aquesta roca suspesa a la timba de la cara nord del massís (la Roca dels Aurons). Per arribar-hi, ens deixarem guiar de la la intuïció: no hi ha cap camí fressat, i tant podem pujar per dintre del torrent com pel damunt del llom; l'únic objectiu d'un camí en aquest punt fora l'accés a la roca, però com que és molt poc freqüentada, si algú deixa traces de camí, ràpidament es tornen a perdre.

Ara per allí hi ha un rastre fix, puntuat de pinzellades blaves. Un traç exigent, boscós o roquisser, que aviat t'enfila amunt dels Ecos. A punt de culminar-lo m'arriben unes veus femenines: Ostres si vas de camuflatge, d'un groc llampant a més no poder - em diu la mossa rinxolada que va al capdavant de les dues que ara baixen de l'Esfinx.

Si aquí hagués gosat cridar: Ei tu, la Valldosera; compte amb les dificultats que us arriben! I és que, més quaranta anys passats, he entrellucat en la mossa capdavantera que davallava de l'Esfinx a una les germanetes Valldo amb les que havia mantingut tractes amicals de petit, al ratlla dels 8 anys... .. Tanmateix, valguin les situacions on resulta millor callar del tot...

Per aquesta via acabo al cap de l'Esfinx. Ella, muda, no m'ha demanat per l'animal de dues, tres o quatre potes que som. Personalment, amb els meus dos bastons de muntanya, camino de quatre grapes segons el seu mític enigma; és a dir que sóc alhora nadó i vell....

Trigo res a anar de l'Esfinx al codolar de rampeus de l'Enganxada. Una agulleta quintaessencial, humil però capaç d'ocultar un serrat de primera.

La Roca dels Aurons -i, d'acord amb el Picazo, que mereixeria el nom de Torre- avui refulgeix, penjada com està damunt uns abismes paorosos, com estigués forjada en bronze.

Ara crestejo fins un punt on puc triangular el meu país. Al nord-oest tinc les Maladetes, al nord-est el Puigmal i el Canigó, i al sud, resplendent, la Mediterrània entre el cap de Salou i el Delta de l'Ebre. Voleu millor visió, més consciència d'una possible i desitjable sobirania?

Recordo uns desafortunats rengles del Pla, d'aquells amb fortor de conyac, on gosava pronosticar la millora que suposaria pel país la desaparició de l'anomalia montserratina... No, Josep, de cap de les maneres... Aquest deliri teu -suposo que influït pel fenomenal pes de la cosa monàstica, un pes del tot indetectable aquí als Ecos- no ens milloraria en res. Vanitós com tu sol, ho voldries planificat segons el teu cognom; i no hi ha espai per a tal desgavell orogràfic en un país montuós com el nostre. No t'hauria anat malament trescar muntanya amunt de tant en tant.

Remunto, davallo, flanquejo llastres, fins la canaleta que em mena als Ecos. Aquí dues passes, aferrat a les arrels a l'aire, suposen el guany d'un metre de desnivell.

Així atenyo el meu sostre d'avui: a l'estreta llenca que corona l'estimball de la Paret del Migdia. Davant tinc la Miranda dels Ecos que he desestimat per coneguda. Al seu cim, fa més de deu anys, vaig escriure-hi un poema que acabava així

En un cercle d'abismes,

sense gaires miraments,

ets home expòsit als Ecos.

Quan escoltes tornaveus,

febles retorns llunyans,

del fingit silenci dels déus;

de l'anar fent indeturable

dels invisibles elements.

Reprenc la meva punya d'avui i m'estimbo pel flanc de la Salamandra fins la cruïlla amb la "general" del Montgròs. Aquí, un cop resolta la incertesa itinerària del dia, m'aturo a fer un mos com tants i tants ho han fet abans; com un munt de resseques pelleringues de mandarina testimonia. Són les cinc d'una curta jornada d'hivern i la partició principal de Montserrat, la del solc del Migdia, la que separa el territori sacre del pagà, comença a enfonsar-se en una nit prematura.

Prenc unes vistes de l'instant precís: del Camell als grandiosos Plecs del Llibre, de la Salamandra al Gegant Encantat, abans d'aventurar-me a la penombra.

I quin enginy va caldre per a endevinar un pas possible per l'obscur passadís dels Traus de la Salamandra!

Per aquest passatge faig via fins el Torrent de Migdia. El remunto uns centenars de metres fins al Coll i, a partir d'aquí, tot ve cara avall -massa cara avall si hem de ser precisos-, procurant no prendre mal per la malmesa Canal de la Font del Llum. Al capdavall, a partir de la carbonera, només em resta planejar una mitja hora per la general del GR fins la furgo. Quatre hores llargues de pura intensitat montserratina m'ha costat recórrer el Pas de l'Esfinx...

Quan giro cap el Bruc, des de l'hotel on el Bernardo Atxaga va voler situar una de les seves novel·les, veig els cims d'avui enrogits pel ponent. Ara m'emboscaré per a dormir sencera la meva fatiga.

L'endemà, després d'una son de les llargues -de 12 hores per a ser exactes-, em passejaré per Esparreguera i, via Olesa, aniré a cals sogres a Sabadell -a tocar l'escola de La meva maleta-. Pel camí m'aturaré un moment a Ullastrell per a fer-li una darrera ullada als Ecos d'ahir.

Responent a l'Esfinx (1) - L'apoteosi

2012-01-26T12:36:00.027+01:00

-Fins en això són capaços d'intervindre? Me cagon els de dalt!

Acabo de passar l'infern del Coll de Montcada i, quan per fi puc esplaiar-me amb la visió de les muntanyes que tant estimo, descobreixo: un Montseny alterós, massís i, malauradament, sense gota de neu; un Bertí de resplendents cingleres; un Farell de prometedores boscúries; un rogenc Sant Llorenç, nítidament retallat per un cel perfecte; i... Montserrat, el meu destí? Vés i busca'l, que una massissa nuvolada el substitueix. N'hi ha o no per plànyer-se?

I mira que en vaig de cuit després de dos mesos sense el meu aliment necessari d'altituds i d'intempèrie... I quin aplec d'hostilitats ens està etzibant el grapat d'inmesircordes que ens manen... Com no sentir-se tenallat i atordit per les circumstàncies actuals? Dic d'uns EROs inversemblants, on es proposa seguir treballant però devorant el subsidi d'atur... La passa següent, quina serà? Pagar per treballar?... Dic de l'anorreament d'un projecte educatiu modèlic i que ha costat 40 anys de lluites, el de les nostres escoles bressol. Ara es fa bona la malèvola ignorància que va expressar el conseller Pi-Sunyer -el primer del pujolisme- durant la seva visita iniciàtica a una escola bressol: Ai, tan petits ja van a l'escola? Només passa que l'actual responsable de l'Institut Municipal d'Educació, un tal Madeiros, és un arribista que, després d'anys de militància feixista al costat de l'Anglada, es passa a Unió -a on si no?- i el premien amb un càrrec decisiu. Ja podeu anar feu-vos-en la idea del seu model educatiu. Negres, àrabs i amerindis, amb els nostres infants blancs des d'un bon començament???

Vaig conduint, camí d'un desaparegut Montserrat, absort per les tenebres actuals... Així passin uns anys, a la Història, a la justiciera bona història, els regressius i claudicants manaires d'avui hi apareixeran ben retratats, com a Petains o Chamberlains davant del nazisme, avui transfigurat sota el nom de mercat... No us dol que aquesta patuleia de miserables ambiciosos gosin usurpar fins el nom d'un lloc de prometedores delícies com ho és un mercat?

Així, erigint aquesta fosca diatriba, arribo a Monistrol, avui lúgubre i trist a més no poder. Enllà dels Mullaplans -de la cota 500- la Muntanya és una sinistra opacitat. Tanmateix, jo segueixo amunt, camí dels meus propòsits.

La de coses que podria dir-ne d'aquest trajecte fins el monestir... El recordo als quinze anys, nocturn i descalç -perquè les meves noves botes rígides de plàstic platejat resultaven insofribles-, com a preàmbul de la meva primera escalada a Montserrat (la GEDE de la Trompa). Avui, no aquell ahir, refaig les corbes constatant que el feix de la boirada de mica a mica es va enfilant al meu compàs i, quan prenc el trencall que m'allunya del monestir, ja la tinc poc damunt meu. Un no res enllà de Santa Cecília detecto que la mòrbida i neutre grisalla de la boira, de sobte, va girant a blavissa...

Aquí m'aturo en sec al voral, convençut del succés que aquesta tènue blavor anuncia. Dalt, ben amunt, hi ha indicis de l'esclat d'un nou dia. El Sol acaba d'aconseguir travessar tots els impediments i ja perfila el Coll del Migdia i les Talaies plantades al seu bell mig; i la Canal del Llum, per on hauré de davallar segons el meu propòsit per avui. Mira que sóc mal cantaire, emperò... Ara imagineu-me entonant un obligat magníficat! Miràcoli, miràcoli..., interpretarien el succés natural molts dels obcecats per la consigna del cristiana o no serà que encara guia als desaprensius governats que ens governen.

Quan, pocs quilòmetres enllà, m'aturo al punt previst, el de l'inici del meu recorregut, la cosa -per anomenar-la d'alguna manera- prenia aquest fabulosos tons apoteòsics:

Els mateixos de la meva ensenya d'argent -ja tinc més proper l'or- que enregistra l'emblema del més que centenari CEC.

La realitat que m'és necessària, la que m'ensenyaren de petit, la d'una percepció dels gentils pronunciaments del món real, m'ha foragitat per sempre del cinema. De lluny estant, puc preuar-ne les seves fites, però... Res, ni del Lynch, ni del Cronemberg, ni del mateix Coppola,. ni de cap - ni dels iranians que ja és dir-, aconseguirà representar la meravella d'escena que Montserrat m'està oferint. L'Asiàtica (i quin nom més suggeridor!) ara esdevé corpòria amb la seva ombra projectada a l'èter...

Els montserratins de cor, aquells que honorem tothora el Serrat, tenim la sort de percebre el tracte mutu amb una més que tangible realitat poblada de centenars, de milers d'éssers vius... Importa que siguin del més esplèndid conglomerat? Desvergonyits davant el nostre afecte, res ens resulta més de grat que tenir notícies dels nostres éssers volguts: N'heu fet una de nova al Bisbe? Visca!!! I és que, amb paciència i gran voluntat, alguns hem aconseguit una gran entesa amb aquells que, de fora estant, només són relleus pronunciats. Als incapaços d'entendre aital relació home-roca els albiro un negre futur d'incomprensió i penúria.

Podria restar embadocat pel sentit principal d'apoteòsic que tinc al davant, però, decidit, faig la motxilla.
Quan la tinc llesta la cosa té aquest prometedor aspecte.

Lluny, a dalt de tot, la Roca dels Aurons em crida de totes totes.... Vés que vinc, no et moguis d'on ets -li crido.

L'Arcarons o la línia definitiva

2012-01-20T12:01:00.007+01:00

Avui, ja em tocava, reflexió silenciosa a l'estudi. Després de dos mesos d'abstinència, el cos em demana boscos, roquissars..., la intempèrie que m'és constitutiva. Tanmateix, segueixo a ciutat. Necessitat de recuperar referents, m'he remirat el CD amb què fa uns anys vaig pretendre recollir l'antologia de la meva dispersió. Unes escenes montserratines m'han cridat l'atenció; esborranys d'un dels molts afanys que no he aconseguit culminar. Mira -m'he dit, amb l'ajut dels transports públics en un no res et plantes als peus de Montserrat i li fots una travessa com déu mana. Amb nit joiosa al seu centre matemàtic: a les balmes dels Plecs, dels Plecs del Llibre, del incommensurable Llibre que és aquesta Serra.

Les imatges que tant m'han excitat eren aquestes dues que expliquen una bella història de passió montserratina...

Ràpid, he corregut a buscar el meu llibre blanc de ressenyes d'aquella època, on hi he trobat aquesta cita del març de l'any 90.

No és d'assenyats plantar-se al peu de l'Arcarons dels Plecs del Llibre a les quatre de la tarda d'un curt dia de les acaballes de l'hivern. No, no és sensat, i més si pel davant t'espera una empresa tant exigent i ja vens calent després d'heure-te-les amb les cadenes del Joc de l'Oca... Al capvespre fèiem cim - jo tot de primer, en un lliure net a través de la puresa de les assegurances originals. Recony si n'estàvem de forts! Algú és capaç d'assegurar que l'Arcarons dels Plecs no és el no-va-mas de l'elegància montserratina? També he d'explicar que vesprejava quan dalt el Plec Superior ens demanàrem per la via millor de descens. Ja dic que vam tendir per la inèdita canal que s'encara al Montgròs! Tal vegada no hi hagi baixat mai ningú més per allí, tret de nosaltres. De nit i amb un llum frontal per a tres. Encara fórem capaços de davallar les dotze cadenes del Joc de l'Oca que ens separaven del cotxe... Fou una jornada majúscula així la recordo!
Ara veig la meva sorprenent qualificació a la baixa: només MD, molt difícil? Ja em sabreu dir, els valents que us hi acosteu,... Tal vegada mereixi un plus o una mica més, ni que sigui per l'exposada audàcia que exigeix. Per bellesa, serà difícil que en trobeu cap que la superi..

Elogi del safareig

2012-01-19T09:29:00.006+01:00

Mira si en podem arribar a fer de coses... Segons el Raspall de Frases fetes fins a 614 són les coses factibles, aquelles que comencen amb el verb fer. Podem fer upa a una criatura (una memorable experiència antigravitatòria), o podem fer la pamparruana, que és estar-se sense fotre ni brot... Jo faig safareig. Més exactament refaig el safareig.

En un parell de dies aquesta beneïda casella plantada al pati ha quedat a punt de solfa; amb un tocs de blanc (no masses després d'un mes d'escurar brotxes i rodets a les seves parets), i amb uns tocs de verd prat. I és que es mereixia tota l'atenció aquest espai de llibertat. Hi he pensat sovint, mentre hi feinejava feliç, pastant ciment o fent net de la molta brutícia: per què la dictadura arquitectònica ens ha privat de la seva possibilitat? Als resums de les gràcies d'un habitatge que ens presenten les immobiliàries no s'acostuma a llegir: magnífic safareig independent... I mira que rentar és una necessitat vital. Ja no dic dels immensos safareigs d'alguns principals de l'eixample que he conegut, amb piques que semblen piscines... Algú recorda el goig de xipollejar a la pica d'un safareig? Per què ens han privat d'aquest espai fragant a pastilla de Lagarto?

Per fortuna, el marc de la porta del safareig de l'Oriol estava bruscament serrat per a permetre el pas dels canònics 60 cmts. de la seva rentadora-assecadora. Un cop dins l'electrodomèstic, vam refer el marc de manera que, en cas de necessitat, es pogués extreure de nou la part justa del muntant. Després va venir la porta; fabricada a mà pel fuster vocacional avi Josep. Ara, havent-hi reservat un mot àrab, la pinto de verd. La paraula es pronuncia saharij i, segons el parer del savi Coromines, d'ella venen els nostres safareigs. Vol dir bassa, pica, i coses així. Més endavant ja ens ocuparem de repintar l'exterior del safareig amb el color crema que tenen les façanes de la casa.

Blanc sobre blanc

2012-01-12T08:04:00.008+01:00

Mentre feinejo se m'acut parafrasejar aquell magnífic vers del Salvat Papasseit: Sense el ressò del dring i el brill malvat de l'or. La cosa faria més o menys així: Amb el ressò del dring i el brill viu del blanc... Ni de lluny funciona tan bé -es perd el glatir dels accents-, però ve més al cas; fins i tot s'ajusta que el Papasseit festegés el futurisme. Perquè, en origen, he pensat que el desfici d'aplicar blancs damunt blancs que m'ha ocupat darrerament podria acollir-se al programa suprematista del Malevich. I el suprematisme és la facció pictòrica del futurisme revolucionari rus; en el seu moment, i encara que avui costi de creure, un manifest humanitari.

Quan parlo de blancs dic d'uns quants quilos del blanc brut del guix, del griffi (el ciment blanc per a reposar lluents rajoles blanques), del blanc cobrent de la pintura tixotròpica que resol les més rebels taques d'humitat, del blanc mat de la plàstica que després d'uns quilòmetres de rodet acaba per transferir la seva puresa a les parets, del blanc perlat de l'esmalt que restaura portes i finestres... Sí, no és cap atzagaiada dir que el blanc té futur. El blanc són tots els colors i no n'és cap. Blanca és la bandera de la rendició com blanca és la pau.

Passa que, tot procurant fer progressar la llum natural pis endins, se'm va acudir repintar una paret del passadís a fi d'augmentar la seva capacitat reflectora. Això era possible esmaltant-la de blanc damunt la nova pintura blanca. Afer difícil aquest del blanc damunt blanc: exigeix constants observacions obliqües a fi de descobrir pel brill la progressió del cobriment. A mig fer, quan encara era a temps, vaig pensar que seria bo deixar testimoni de l'increment de lluminositat que anava aconseguint. En un moment, amb la tan pràctica cinta de pintor, vaig dissenyar un signe que remetés a la idea de passadís i, seguidament, vaig enganxar-lo al mur com a reserva.

El resultat de l'operació ha superat les expectatives. Resulta fascinant veure les camaleòniques mutacions del signe: fosc a contrallum, imperceptible frontalment, i lluminós si avances amb la llum...

Vist l'èxit de l'experiment tocava repetir-lo a la inversa: esmaltar un signe blanc damunt d'una paret blanc mat. Què tal, Oriol, un tangram entre el bany i la cuina? Dit i fet. L'endemà, en cosa de mitja hora, ja havia enllestit aquests enigmàtics "set taulers d'astúcia" que ara refulgeixen, ara s'esvaeixen i ara, amb el ressò del fluorescent de la cuina, blavegen.

La intenció és la de l'art: davant la multitud d'imperfeccions, cal atraure la mirada cap un punt concret que la sedueixi i distregui. Tot es redueix a mirar d'acomboiar el camí dels fotons.

Santiago el Primer

2012-01-09T08:26:00.002+01:00

Per cap d'any, ja se sap, arriba l'hora de la recapitulació general en forma de llistes i més llistes sobre qualsevol matèria: que si dels llibres del 2011, que si dels films que lamentaràs no haver vist... Encuriosit, quan te n'arriba una, li fas una ullada ràpida que no fa més que confirmar el teu creixent distanciament amb l'actualitat. Fa temps que les novetats van deixar d'enlluernar-te i això ja no té remei.

Heus aquí que, via mail, el Santiago Latorre m'adreça a un llistat dels quinze millors discs de la música independent hispana segons de criteri de GO. Per a mantenir el suspens està disposada de forma regressiva: al lloc 13 apareixen els Anímic, just pel damunt de l'armadura dels Manel. Com que cada posició està "il·lustrada" amb el corresponent videoclip, resulta una bona manera de tastar la música del 2011, com el tenebro-rock de The New Raemon del quart lloc. Quan veig que al segon lloc hi ha "Concrete light" de Lüger faig un bot: No fotis que... I sí: l'ECLIPTICA del Santiago para al dalt de tot !!!

Encara recordo l'estudi que va muntar a l'altar major de l'església de Castelltallat, on va passar unes quantes nits composant els temes d'aquesta obra. I va ser des del mateix altar que vam poder escoltar aquesta Eclíptica, ara fa tres anys. Concert que va suscitar el gloriós comentari de la portaveu de les beates de contrada després del seu baptisme d'ambient còsmic : M'he sentit transportada!

La meva enhorabona, Santiago; també per la teva insistència en dur el projecte a bon port! Tasteu-lo en aquest vídeo taiwanès, però això ja és una altra història.

Trencadicions nadalenques

2012-01-01T13:28:00.006+01:00

Avui no m'he llevat ben d'hora per tal d'explicar a tothom el primer sol de l'any. Si he trencat una tradició personal ( 2011 - 2010 - 2009 - 2008 ), no ha sigut per peresa sinó per mirar d'estalviar forces, que falta em fa. Per una altra banda tampoc he fet la tradicional entrada pessebrista ( 2010 - 2009 )... Què m'està passant, podria preguntar-me, si no fos perquè sé que és un cap d'any rar. Rar és passar-se les hores prèvies i posteriors a les celebracions entestat en afers com ribotar una porta que no tanca o blanquejar les vorades dels rajols d'una cuina que no és la meva. Tanmateix, com que em ve de gust explicar-ne alguna d'aquestes festes, ara que disposo d'una estona calma m'hi aplico.

Entre les rareses d'enguany, una de no menor ha sigut compartir el dinar de Sant Esteve amb la família amiga dels Massana-Suquet, el que ens va procurar un fecund encontre d'accents catalans; el seu en la deliciosa variant mexicana del DF, amb l'afegit d'un element de Vancouver... Això es va notar a l'hora del repartiment general d'obsequis. Responent a la preciosa edició de l'ARA dedicada al Miró que els havia guardat, la Rosa Nuri i la Laura posen a les meves mans un paquet de bona mida embolicat amb múltiples capes de diari. La palpo i dic que ja sé què és: "una cabeza de cera?" Per poc no l'encerto, doncs era una genuïna calaca. - Per déu, i quina "mexicanada" més preciosa!!! Encara riuen d'això de la mexicanada... Expressió que res en té de despectiu i tot de lloa a l'amplíssim i particular cosmos virolat d'aquell país.

Després, li va tocar el torn a ma mare. Desembolico un paquetet cairat amb el meu nom i apareix una capseta delicadament guarnida de marqueteria de nacre provinent de ves a saber quin basar oriental... Al seu interior guarda el tall: un autèntica manola del Manolo Hugué d'aires punics; una terracota amb acabats simulant un bronze massa car per l'artista amic de l'avi. Sembla que aquest any toca fang; primer en versió artesanal mexicana i ara en artística mediterrània.

Aprofito l'ocasió per mostrar el pessebre -també d'argila- que li va tocar a l'Anna. De sempre s'havia declarat enamorada de les anòmales figuretes indígenes del pessebre mexicà de la sogra i aquesta es va cuidar d'encarregar-ne un d'autèntic per a nosaltres.

Quin bon gust de boca deixa un encontre de xerraires de primera i la de coses que n'aprens. M'estalviaré les informacions sobre la infausta situació d'aquell magnífic país; no és moment d'espatllar la festa. De les mil enraonies amb què férem confluir les dues ribes de l'oceà recordo haver citat als meus coneguts "Cabezas de Cera"; un grup mexicà experimental que elles desconeixien. Bo serà començar l'any escoltant aquests indomables caps fonedissos.

Solidaritat obrera - la mudança

2011-12-28T09:49:00.001+01:00

Ben d'hora, ara fa una setmana i un dia, ens enfilàvem pels costeruts carrers de les Roquetes. No sense raó, l'Oriol ha anat presumint de viure a la zona alta -pel damunt de la Ronda de Dalt-, tot i que sigui inimaginable que mai un Bus turístic s'acosti pel seu barri. La veritat és que la seva mestissa població (que inclou homes que seuen als brancals a cantar fandangos i saetas, aquí es viu molt al carrer) gaudeix d'unes enlairades vistes de la Mediterrània i es còmplice de les pinedes de la serra. Pujàvem, doncs, per les Roquetes fins a la que durant dos anys i mig ha sigut casa seva.

A poc de ser-hi vam veure arribar el furgó de l'Alí, l'encarregat de fer el gros de la mudança. Amb el primer tracte -amb ell, el seu fill Moha i el nebot Omar- va quedar clar que totes les recomanacions que ens havien adreçat estaven més que justificades. I no tan sols per un cost imbatible, sinó també per la seva magnífica disposició i delicadesa, virtut fonamental en aquest ofici.

Aquietat en veure la seva destresa amb les claus allen d'IKEA, al cap d'una estona vaig deixar-los i amb el metro vaig baixar a Amèrica, a fi d'anar preparant la pista d'aterratge. Pels volts de les dotze l'Oriol em truca per dir que ja tenen el furgó carregat i ja venen cap aquí. Surto a l'escala per veure com està el pati i em trobo amb aquest panorama:

Memorable va ser la resposta de l'encarregat dels ascensoristes qua li vaig dir que com ens ho faríem si en cosa d'un quart arribava el camió de mudances: Esto és una broma... ¿No? ¿Donde está la cámara oculta?...

El cas és que, per inimaginable pogués semblar, quan van arribar l'Alí & Cia. ja no quedava ningú al tram fins el replà del principal - fins i tot havien arraconat la infinitud d'entrebancs-, i la mudança va poder ser feta en condicions "normals".

Reconfortat davant aquest cas de generosa empatia, no puc deixar de pensar la bondat de la solidaritat obrera, i en què el tòpic "parlant la gent s'entén" és efectiu sobretot quan es parla entre iguals.

Revelant estrats amb les ungles

2011-12-22T10:36:00.002+01:00

Amb unes grans tisores, com faig sempre, em tallo les ungles; l'esquerra amb la dreta i, després, la dreta amb l'esquerra. Aconseguir-les totes senceres i sense necessitat de retocs és el repte que anima aquest imprescindible procediment d'higiene personal. Més llargues de l'habitual per motius laborals -apart de la protecció que ofereixen, les ungles són una eina de la màxima precisió a l'hora d'esgratinyar un grumoll de guix o de llevar aquell maleït pèl de pinzell adherit al titanlux-, aquest cop ha sigut fàcil guanyar la juguesca amb la meva habilitat manual.

Ahir vaig fer servir les ungles per a explorar la llarga història del pis que estem rehabilitant. Una vegada arrancat el tapajuntes del marc d'una porta va quedar a la vista un punt de contacte entre els diferents estrats de recobriment de les parets que, sota els 10 augments -il·luminats per un LED- de la meva lupa de gemòleg, vaig entretenir-me a analitzar gratant amb les ungles.

- Primer: el pretensiós empaperat original de llistes florals verticals -un punt anglès-, dels anys quaranta.

- Pel damunt: una pintura ocre-grogosa aplicada amb cura professional; una modernització d'inicis dels seixanta?

- Després: una capa de blanc de pèssima qualitat, barroera a més no poder -tot de degotissos, grumolls i pèls van degradar la llisor dels murs-; possible testimoni d'uns llogaters dels vuitanta.

- L'estrat darrer, el visible, era una repintada amb plàstica llampant combinant blau ceruli i safrà, que parlava d'un estat alterat de consciència a l'hora de pintar -si no no s'entenen ni les esquitxades als sostres, sòcols i terres, ni el delirant disseny (que incloïa prehistòriques mans blaves damunt del groc); aquí tot diu d'un cau d'indiferents fumetes...

Ara, fins on n'hem sigut capaços, hem tornat a la llisor i a la neutralitat lluminosa del blanc. Retrato les dues estances principals en el darrer moment del seu ressonar a buit. D'aquí res -el camió de les mudances està en camí- es perdrà la reverberació que amplifica els cants dels guixaires i pintors... Tanmateix (com que aquí el present és memòria), d'aquest moment de trencament del buit ja en parlaré més tard, perquè va ser una cosa que no vegis.

Guix i Yeke Yeke del bo

2011-12-16T10:28:00.011+01:00

Ahir, ocupat en una de les feines més ingrates a la meva sensibilitat, pensava...

I mira que em resulta desplaent el tacte polsós i astringent del guix! Ves quina disciplina més poc creativa, la de deixar grans superfícies perfectament allisades...

Just entrar al cada cop més arranjat nou cau del meu fill, el guixaire professional que aplica el seu saber a perfilar el complex joc de voltes de l'escala de l'edifici (no havia dit que estan instal·lant-hi un ascensor i que tot està "patas arriba"), em pregunta: Como va lo de la pared?

-Bueno... Ahora me pongo... Supongo que haré lo que pueda... Algo de aficionado, nada que ver con tu conocimiento... (Resulta meravellosa la complicitat oral entre pencaires, quelcom anivellador siguin quines siguin les bases de partida). Em fascina com el paio és capaç de dominar els vuit minuts de vida d'una gaveta plena de guix... A mi un quilo del fastigós material m'exigeix repartir-lo en unes quantes tongades...

Monopolitzat, doncs, per l'afer de restaurar la paret que abans el noi havia rascat amb un total desfici, pensava...

Pensava en l'espès assumpte de destriar cultura de l'art; i tot arrel de les deixes d'un debat promocionat des de Nativa: fins on som capaços de domesticar-nos? Tenia present -de fet l'estava ballant- l'encertat comentari del Nubla a propòsit de d'inclusió d'una peregrina versió del monumental Yeke Yeke al Foravial. I em sentia, mal perfent l'endimoniat mur, com un vulgar D'J mirant de refer coses que ho valien tot en origen (no sé si m'explico).

Potser serà millor escoltar la fascinant interpretació del Yé ké Yé ké a Israel que el Victor proposava al seu comentari.
Allisar amb guix les ventilades cabanes d'un poblat...No se m'acut bestiesa major!
I, cobejós de l'art extraordinari del Mory, com m'agradaria dominar la vibràtil kora per a la felicitat de tothom!

ÀFRICA - música = vida

2011-12-14T12:25:00.006+01:00

Res de menys fàcil que intentar concentrar les vivències de la música africana en un sol apunt; i més quan, no debades, en la majoria de llengües subsaharianes (unes llengües tonals) no existeixen altres paraules per a dir música o ritme que les mateixes que expressen vida. Així d'indestriables resulten ambdós conceptes al continent negre. Davant semblant dificultat m'acullo al recurs de les quatre pinzellades.

La meva generació del meu país va tenir la sort immensa de viure l'esclat d'un primer cosmopolitisme folklòric. No busquéssiu a Espanya res de similar a l'estol de cançoners apaïsats que guiaven els nostres cants als focs de camp. Entre aquella beneïda introducció a les tonades universals algunes de ben memorables eren de procedència africana. I no sabeu quin benestar em provoca que l'Anna m'expliqui que el senegalès Eram Sam Sam sigui, encara avui, un èxit corejat a les nostres escoles.

També, com un illot, cal recordar el primer hit global de la música africana enllaunada, el Pata Pata de la Miriam Makeba -la Mama Afrika- que escoltàvem tots a les darreries dels 60's. I quina biografia la d'aquesta dona! Quins encreuaments i quines penúries!

Van passar els anys incerts de l'adolescència fins que a casa d'un amic que tenia un disc del Fela Kuti vaig retrobar-me amb la música africana. Allò sonava a feliç i impossible garbuix, tot fruit d'una polirítmia que no portem de sèrie com ells... Tampoc és menyspreable la biografia del Fela, rebel entregat a infinites causes dignes.

A primers dels vuitanta vaig encertar l'Afrika Bambaataa. Un paio americà que dibuixava el retorn a les seves arrels amb la fundació de la Universal Zulu Nation i que, entre d'altres mèrits, pot presumir d'haver encunyat el terme Hip-hop. Com a curiositat diré que la descoberta va succeir en un local seminal de València, obert a totes les músiques imaginables i amb una pisteta de ball presidida per una taula de billar anul·lada per un càctus de pega (escenografia fallera). Indret que freqüentàvem tant per tal de rebre inputs coreogràfics com per oferir-ne d'extremosos.

Alguns anys més tard, pocs, vaig entomar l'arribada de les cassetes subsaharianes dels amics escaladors que venien de cal Campillo als peus de la fabulosa formació del Kanga Tondo. Sabeu de cap foragitat català que s'hagi casat amb una mossa peul com va decidir el Salva? La de quilòmetres que vam fer escoltant els Toure Kunda, els germans elefants!

Just en aquella època va ser quan la música africana ens va arribar de ple; només cal pensar en com el Gabriel exhibia tothora les seves negres troballes... , l'N'Dour, lo Keita.... D'aquest moment em quedo amb l'impagable Yeke Yeke del mandinga Mory Kante. Si l'actual pedra de toc d'un tema memorable són els remix que s'en deriven aquest, vist el seguici de reinterpretacions, és dels bons (el penjo en el seu mode beatnik per la mossa que el dansa al mode indú allà pel minut 3'17'').

Tampoc puc estar-me'n d'incloure el Jammu Africa de l'Ismael Lo. De nen, l'Ismael es va construir la seva primera guitarra amb una llauna i un pal de fusta.... A partir de la penúria i les ganes només pots que créixer i créixer; i aquest és el gran tema africà.

Per a completar aquest esbós com cal només he d'adreçar-vos a cals Homes lleopard; que allà -tret de la M- s'hi pot trobar un feix de noms eminents de la seva música.

A Amèrica pel llarg pont

2011-12-10T08:53:00.007+01:00

No pas a l'Amèrica d'ultramar sinó a la del barri, la del carrer homònim del Guinardó, tancats entre quatre parets desballestades és com hem passat aquests dies; i com, segur, passarem els vinents. L'Oriol, després de més de dos anys desterrat a Les Roquetes, ha llogat un nou pis..., un pis amb "possibilitats" que caldrà treure a la llum.

Dos dies m'ha entretingut deixar a punt una habitació abans de pintar-la: ventilar-me els sis endolls d'instal·ladors salvatges, extreure 40 (sí 40!) tacs de les parets, sikar esquerdes on hi cabia un dit, reomplir forats... Això mentre el noi s'ocupava de rascar durant hores la pintura butllofada d'una paret de la sala... Si no fos per les presses gaudiríem fort d'aquesta antepenúltima lliçó d'Homo habilis, la de la rehabilitació de cavernes. I no deixem de dir-nos que fer front a la quisca és cosa que enforteix els lligams familiars més un viatge a les Canàries.

L'Anna tampoc és que s'hi posi per poc. Acantonada a la cuina i al bany, pistola en mà s'ocupa d'extreure uns gruixos històrics de greix i tinya. Una hora llarga de rasca i pica va costar deslliurar les vores de la banyera d'unes memorables formacions d'algues i fongs, i d'estrats mal disposats de segellaments de fortuna. Tot fora, vorada nova a l'enrajolat i remat de silicona de la bona; allisada com cal amb el truc d'una espàtula de patata.

La cosa patidora és la delirant part elèctrica que caldrà renovar. A primer cop d'ull el xispa professional ens diu que el limitador està piratejat per aconseguir un terç més de potència. I que aquest és només el primer de l'enfilall d'horrors que recorren el pis d'Amèrica, que no americà.

Si algú té una tarda lliure, sense res millor a la vista que passar-la davant la pantalla, pot venir a donar un cop de mà. Ens trobarà a Amèrica 4, just damunt la excomissaria, a tocar Can Miralletes i el Calassanç.

Negre sobre negre resplendent

2011-12-02T12:54:00.017+01:00

Anit, nova sessió de l'espectacular negre sobre negre sonor que el Francisco López emet des de la més absoluta discreció. Com que l'home resulta car de veure (car per difícil no per costós -3 €), els amics i coneguts barcelonins vam córrer a la Plaça Catalunya (auditori Caja Madrid) per a, embolcallats per la foscor redoblada de l'antifaç, deixar-nos masegar i colpir pel seu dens univers sonor intencionadament tendent a l'absolut.

Potser un nom tan vulgar com el seu no digui res en el món musical popular i que així resti -tal com ell vol- com un anònim desconegut. La cosa canvia si expliquem que els seus treballs han estat publicats per 170 segells discogràfics d'arreu del món i que és considerat un dels més importants artistes en els àmbits de la música experimental d'arrel electroacústica i del paisatgisme sonor.
I no tan sols això, ahir després del concert vaig preguntar-li: "Qué...¿Ya has acabado con las hormigas?" "Hombre, Jordi, a tanto no alcanzo, però si las he dejado en paz" La cosa ve a tomb de la seva altra faceta de biòleg, en la qual ha aconseguit ser un dels principals especialistes en la Dinàmica de Sistemes a partir dels seus estudis de camp del fascinant món de les formigues. Conservo com a veritables tresors algunes mostres dels seus treballs inicials dels 80, quan era capaç de fer formidables composicions a partir, només, de sons gravats a l'interior d'un formiguer.

Això ens porta de ple al seu repte compositiu, el de la música concreta (fundat Pierre Schaeffer): desaparició total dels instruments a excepció del món sencer, del qual se'n recullen mostres sonores que després, a l'estudi, s'articulen. Tant pot ser una allau als Alps, un servomecanisme en el terrat d'un gratacels a NovaYork, el brogit dels vents patagònics, els cruixits d'un saladar de la Mar Morta, la cridòria d'un col·lectiu de mones al cel ras de la selva, el glatir del quars en el cor d'un rellotge... Tot, un cop gravat amb parsimònia digital, i aïllat i abstret, acaba confluint i articulant-se en un evolutiu laminat sonor.

Ahir, quan acabat l'acte el Francisco recollia amb interès els nostres parers, vaig insinuar-li: No visión sinó percepción, sobretodo háptica como corresponde a la invidencia. Recorrer con la yema de los dedos extensas grecas grabadas en una roca frágil, ahora erosionada por el viento y al poco humedecida y musgosa. Unos arabescos, estos, que te proponen el placer del acertijo: ¿qual es la simetria que pretenden disimular?, y que corren en paralelo a rotundos brochazos de gruesa textura. Y mucho monumentalismo de escala, no tan del pop de Oldenburg -que también-, sino más bien del de Cesar... Como palpitantes huellas digitales, sonidos imperceptibles son engrandecidos hasta tallas inverosímiles... Ell, que ja coneix la meva retòrica poètica, em va anar escoltant tot assentint amb el cap.

I després... Au, tota la colla a buscar aixopluc a la taverna més propera. Res hi fa que no n'hi hagin pels volts de Plaça Catalunya; si tens esperit portuari no costa gaire vivificar un recolze de la barra d'un anodí local per a turistes. I a fe de déu que som marins que estimem la disbauxada comunicació dels paratges que venim de recórrer... Com volent perllongar els selectes retallons del món sonor que acabem d'escoltar, res ens pareix més necessari que engrandir l'univers conegut en la seva multiforme diversitat.

Dic de l'Alejandro descobrint -i ja era hora!-, amb l'iPhone incrustat a la mà, l'imprescindible món alternatiu dels del Mundo Today (nascut com fancine d'uns companys de facultat (de filosofia) -precisa el Jovani).

Dic del relat detallat de la Charo del seu recent viatge per la costa pacífica del Canadà (En Vancouver, como en Amsterdam, no hay objeción alguna ante la hierba... Imaginadme en una pizzeria perdida del estado de Alberta: entra un oso, y tras zamparse tres pizzas sale por la puerta... ¡Y a nadie le parece raro!).

També dic de la derrota actual d'un sens fi de projectes lluminosos: el murcià del López a propòsit d'establir un fons documental que reculli tota l'aventura de la música experimental recent (Nada importa que sean compositores con un único oyente- Paco dixit); o la nostre fallida Cosmologia Tàctil.

Després ens embrancàrem, i ben a fons, pel territori suggeridor dels kibbutz israelians. Així vaig sentir de viva veu notícies de cràters de meteorits al desert del Negev i de l'opció defensiva d'aquestes estructures comunitàries -defensives, en origen, només davant l'hostilitat del desert-. El deix d'un somni, d'una gran possibilitat -aquest dels kibbutz-, que mereix ser escoltat amb atenció quan qui te l'explica és capaç d'oferir-te'n notícies fresques i viscudes. El Francisco de la línia fronterera amb el Líban i, ell mateix i la Charo, dels establiment tòpics de les ribes de la Mar Morta. Algú va insinuar que la dels kibbutz és l'aventura inaugural del comunitarisme... Apa-li, on vas a parar ! Si ja per l'any 900, la facció comunitària de l'islam, la dels els càrmates, va ser massacrada pel califat bagdaguí.

I així seguírem; feliços pel nostre rumb enlloc i aturant-nos a tots els ports imaginables. A l'hora final dels adéus, algú -ara no sabria dir qui- va saber cridar: Demà sí que caurem de ben amunt!

(Si no penjo cap vídeo del Paco és perquè cap d'ells li fa justícia. Ni escoltant-los amb uns bons cascos t'aproximes a la seva original i quadrafònica (sinó major) explicació del món. Deixem que algunes coses impecables rebutgin qualsevulla mena de reproducció!).
Bona nit!

La Margulis

2011-11-28T11:04:00.009+01:00

Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938 - 22 de novembre de 2011)

Em va passar per alt la noticia de la mort de la Margulis, tanmateix, si tots els sants tenen capvuitada imagino que, a dreta llei, els grans savis també la tenen, i per decuplicat.

Buscant una imatge per a il·lustrar l'apunt, el googlemosàic de fotos deixa clar a primer cop d'ull el tarannà de la senyora: malgrat saber com n'era de tenaç i coratjosa sembla que mai va perdre la seva expressió franca i enriolada. I la cosa té el seu mèrit, perquè pocs han hagut de lluitar tant abans de veure a les seves avançades teories, ja no dic reconegudes, sinó publicades. De fet, les penúries de la Lynn per aconseguir situar el seu criteri en el món científic tenen una aura mítica; unes dificultats gens estranyes si considerem les pregones repercussions que suposen en tots els àmbits. Perquè no és cosa de broma el seu anunci de què l'estatus d'éssers vius individualitzats i autònoms només l'assoleixen els bacteris; que tota la resta, plantes i animals -humans inclosos-, no som més que grans consorcis, fantabuloses associacions simbiòtiques.

No és, doncs, gens d'estranyar la convulsió, o capgirament, que es deriva de pensar que cadascuna de les nostres cèl·lules no és més que una agrupació d'éssers vius units pels beneficis d'uns vincles mutuals. Fins i tot fa trontollar la visió de l'evolució darwiniana regida, subtilment, pel mascle criteri de la competitivitat. Resulta ben simptomàtic dels nostres paradigmes mentals que, dels tres tipus de interaccions que l'ecologia reconeix entre els éssers vius (competència, predació i mutualisme), sigui precisament el mutualisme el que fins ara hagi merescut menys atenció per part dels experts. I no cal ser malèvol per a imaginar l'origen d'aquest criteri esbiaixat, només cal observar les exigències i l'estructura (piramidal) de l'univers acadèmic-científic.

Tal vegada, les derivades a l'engròs dels estudis de la Margulis sobre els microorganismes i les seves relacions ens siguin encara de molt mal pair; com també ho són les de la hipòtesi Gaia que va ajudar a construir amb el James Lovelock. Tanmateix, entre les matrius mentals que ens resulta urgent de renovar si no volem fer fallida (la del ranci temps copernicà, la de la cartesiana dissociació entre cos i ment, la de la soberga sobirania terrenal dels humans...), la reconsideració dels profits de la simbiosi i del mutualisme (dels quals, i a partir de la Margulis, en som un model explícit i vivent), la mantinc en un estrat superior.

Imagino l'hora on una consciència per fi propícia al conjunt de la vida -l'única possible després dels avenços de la Lynn, entre els de molts d'altres admirables audaços- s'hagi fet forta... La formulació matemàtica del mutualisme és +/+ (guanys per tots cantons) i la de la predació que ens domina és +/- (un guanya a costa de la pèrdua absoluta d'un altre).

Serem capaços d'abraçar la simbiosi, i l'afebliment del JO predador que crèiem, com a futur patró? Algú endevina una sol·lució que no s'acosti a aquest +/+?

Dos horitzons: l'excés i el penediment

2011-11-23T11:20:00.020+01:00

Ara fa una setmana vam anar a veure la del Perejaume a la Pedrera. El llarg títol de l'exposició esdevé una declaració dels principis que fa temps el mobilitzen: AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D'OBRES QUE T'ENVOLTEN, NO EN FARIES CAP DE NOVA! Què fer davant la proporció quasi temible que ha assolit el rastre del nostre obrar damunt la terra? Com atenuar tant l'acció que l'incrementa com la fatiga que ens provoca aquest excés? Són algunes de les preguntes que masega als assaigs de L'obra i la Por, i que suporten la potent poètica de la seva Obreda.

Ara, aprofitat les muntanyes (unes muntanyes que compartim com a argument principal d'una obra que segueix afegint regruix a l'infinit relat que tendeix a ocultar-nos, definitivament, el món), exposaré alguns dubtes que considero paral·lels, per no dir afins, als seus.

A la boca de l'estiu l'amic TRanki em va demanar si podria fer la ressenya de la nova via d'escalada que estaven obrint al contrafort sud-est de la Maladeta. No vaig endevinar cap raó per negar-m'hi. Primer perquè creia en el seu propòsit a contratemps. Si bé vivim temps d'una extrema fertilitat escaladora, la majoria de noves propostes aposten per una dòcil facilitat esportiva: accessos breus i un equipament que, atenuant risc i compromís, afavoreixi la velocitat; en definitiva, un estil que permeti traslladar la productivitat al temps de lleure. Res a veure amb el noble objectiu pirineista de la seva Maladeta, on, abans d'arribar a peu de paret, cal superar un desnivell de 1400 metres amb un fato extraordinàriament feixuc de material.

L'altra raó, la principal, era que la via que estaven obrint fos un homenatge a un amic perdut -no a muntanya sinó després d'un llarga malaltia a la incomprensible edat dels 25-. No vaig conèixer al Guillem Malet -tot i que ara el conegui i el reconegui-, però res em costa associar la seva pèrdua a la del J.E.Farreny. Ambdós escaladors i biòlegs desapareguts massa d'hora (el Malet -escalador i jugador de rugbi- interessat per les estratègies alternatives a la universitat d'Atlanta), i ambdós eminents escriptors (només cal llegir el Del Bruc a l'extraplom del Farreny o el relat del Malet sobre els Mediocres que apareix al darrer número de la revista Muntanya).

Vaig considerar que la descripció de la nova via en honor del Guillem Malet al confí superior de la Maladeta havia d'incloure el relat històric d'aquell mur impecable; el que va posar el punt final a l'època clàssica del pirineisme de dificultat. Ja us dic que la feina va ser més que difícil: Com concentrar en un sol document, i d'una manera clara, les vaguetats provinents d'un grapat de traços dispersos? La cosa esdevenia un repte gràfic -afí a la matemàtica topològica dels Grafs, i dels de mida superior (riu-te'n tu del fundacional mapa del metro londinenc).

Al capdavall, la resolució de la ressenya de la nova via a la Maladeta ha quedat com ha quedat. I ja dic que l'aparició dels corbs està justificada; bé compartia amb el Guillem el seu estatut d'animal totèmic.

Ara la meva gran pega, aquella que al·ludia a la introducció, és el dubte de si tirar endavant, de si revelar el darrer gran argument pirinenc que, a destemps i fins a dia d'avui, havia restat ocult (malgrat ser visible per a tothom). Serà un mèrit anunciar el traç de la darrera cresta clàssica del Pirineu, o només serà l'ocasió de promocionar un accés massiu que la malmeti? A la serralada: hi ha lloc per una nova obra nostra? Donades les circumstàncies, què és millor: pronunciar-se o callar?

ÀFRICA -ossos i orígens

2011-11-20T17:30:00.008+01:00

El 1959 va ser un any de fructíferes descobertes. Abans que el 17 de juliol la Mary Leakey trobés el primer crani d'australopitec i que el 10 d'octubre la sonda soviètica Luna 3 fotografiés la cara oculta de la Lluna, a primers de març jo havia ja descobert el cosmos i els éssers humans...

En aquells dies no vaig fixar-me en la importància de la troballa del primer homínid africà. Altra feina tenia jo! No va ser fins a l'adolescència, quan pres per la passió arqueològica vaig tenir les primeres notícies de la família Leakey, que el tema del trencaclosques ossi dels nostres avantpassats em va començar a interessar..., i fins avui. La veritat és que pels volts del 1974 dubtava si dedicar-me de per vida a la paleoantropologia, idea a la que molt hi ajudaven les circumstàncies de la troballa de l'OH-5 (el primer Australopitec o Paranthropus boisei o Zinjanthropus boisei; que la taxonomia dels homínids fòssils és cosa enrevessada). Només calia obviar els anteriors quasi trenta anys d'excavacions infructuoses (útils de pedra apart), i imaginar aquella tarda feliç en què la Mary, deixant al seu marit Louis indisposat al campament, va sortir a fer una passejada per la gorja d'Oldubai i va descobrir l'antic crani. Això semblava tan senzill com emocionant!

I quin nas tenien els Leakey -el Louis i la Mary- per a descobrir fòssils d'homínids! Al 61 l'Homo habilis, al 65 l'Homo erectus, al 67 el Kenyapitecus africanus... Un do que van transmetre al seu fill Richard, el qual, entre la vall de l'Omo i el Llac Turkana, aviat aplegaria una altra bona sèrie d'australopitecs, d'habilis i d'erectus. Fins i tot, després de morir el Louis al 1972, la Mary va tenir un altre gran moment eureka quan, al 1976, fent un tomb per la plana tanzana de Laetoli, va trobar el fabulós rastre de petjades d'uns australopitecs afarensis de fa 3,2 milions d'anys.

I quan no li devem a l'edat d'or de la paleoantropologia! (Aquest període clàssic el podríem situar entre el 1959 i el 1974; any de la troballa de l'ossada de la Lucy, a l'inhòspit Afar etíop, per part de Donald Johanson.) Potser la més decisiva de les conclusions que aquesta mirada a contratemps envers el nostre origen ens proporciona siguin les idees d'evolució i d'unitat. Malgrat tots els carallots entestats en el creacionisme, en el ranci mite patriarcal d'Adam i la seva costella miraculosa, la cosa ja no té volta de full. Venim d'on venim i..., de races superiors, cap ni una per absència de races.

La descripció del panorama complert de la nostra evolució encara és força incomplet i moltes són les discrepàncies, però alguns dels seus grans trets ja els percebem nítids. ( Em fa gràcia veure com encara s'hi barregen algunes banderes nacionals: només els xinesos, malgrat les evidències aportades pels estudis de l'ADN, discuteixen la unicitat de l'origen africà dels sapiens .)

Del 1959 ençà han canviat moltes coses. Per exemple podem comprar per internet aquests ossos fòssils clàssics clonats pels de BONE CLONES Inc. Una rebesàvia LUCY articulada i en possició de marxa per 7250 $; i sencera però desarticulada per 2100 $. També la podem tenir per lots o per peces: la mandíbula per 95 $ i el bonic sacre per 88 $.

Recomano fermament entretenir-se una estona estudiant el catàleg d'aquests especialistes en rèpliques osteològiques. Apart d'un sens fi de peces antropològiques, hi trobareu una infinitud d'altres tresors com dents de tigres dents de sabre o de megalodont (l'extingit tauró XXL), cranis d'àliga o de tucan, de girafa o de lleopard de les neus, de llop o de manatí... Un no parar d'ossos suggeridors a l'abast del crèdit de la vostra tarja. Podria ser que entre els seus fons hi trobeu aquell obsequi especial que estàveu buscant per aquestes festes.

Afegiré que trobo encara força romàntica l'actitud científica d'aquests clonadors d'ossos... Que farien més quartos incloent al seu catàleg la secció famous human skulls amb repliques de les testes pelades del Michael Jackson, de l'Elvis, la Marilin, el Kennedy, el Franco...

ASTRONOMIA TÀCTIL - el cel profund

2011-11-17T13:35:00.003+01:00

Recupero aquesta imatge-base del projecte d'Astronomia tàctil. És la part on s'hi representen les peces que hauran d'explicar els objectes de l'anomenat cel profund, tot aquell més enllà del nostre domèstic sistema solar.

El procés de lectura per a invidents i deficients visuals seria el següent: cada ítem és un elaborat disc artesanal en relleu; enfundat en el bloc negre -relligat amb espiral- que cada assistent a les sessions de coneixement còsmic tindrà a la falda. Durant la xerrada, l'astrònom Toni, anirà avançant en el seu relat marcant els canvis d'escenari: Ara passeu pàgina i entreteniu-vos tot el temps que us calgui a llegir la imatge següent, la d'M-45 o Les Plèiades. Són les restes d'una nebulosa que, per gravitació, es van concentrant formant un cúmul d'estels nous de trinca...

Traslladar tota aquesta informació (concentrable en una imatge que podreu aprendre amb una simple ullada) al rang sensorial dels invidents demana un esforç superior si la teva pretensió és, no la de tirar pel broc gros, sinó la d'oferir un detall el màxim de fi. Una cosa és un bast cadenat punki i tota una altra una treballada cadena d'orfebreria. I aquest, i no cap altre, és el fonament del nostre projecte: la recerca d'una màxima comunicació poètica de les pregones meravelles còsmiques. Totes, ja tan fàcils d'observar per a la majoria que quasi les tenim per invisibles, però que, tanmateix, encara resten vedades als invidents. D'aquí tot el nostre desfici per a què el projecte d'Astronomia Tàctil no desaparegui en el pou immens de la bellesa necessària que es va pansir abans de néixer.

ASTRONOMIA TÀCTIL

2011-11-10T17:59:00.003+01:00

Au, que no sigui dit...

Si en alguna cosa sóc fort és en veure la dissolució de molts dels projectes en els que he treballat. La cosa no en té res de misteriosa: tota cursa que defugi el traç dibuixat per les directrius dominants millor serà que desaparegui; aquesta és la norma. I tan se val qui la dicti: autoritats científiques, artístiques o polítiques.., la norma és taxativa: per positives que puguin ser, no hi ha espai per a les propostes dels intrusos, el saber i la creació són un caminal tancat a fi de no permetre el pas de les bèsties no acadèmiques.

Au, escèptic, que no sigui dit... Penjaré la reconversió que l'astrònom Toni ha fet pel Verkami de la nostra proposta d'ASTRONOMIA TÀCTIL per a invidents.

L’Observatori Astronòmic de Castelltallat, va néixer a rel dels ajuts que la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, van atorgar a l'Associació Turística Serra de Castelltallat en compensació per als devastadors incendis que els anys 1994 i 1998 van afectar greument la zona... l'Observatori nasqué sota una premissa:

"SI NO POTS MIRAR LA TERRA, ALÇA LA VISTA AL CEL"

Conscients dels motius que ens van donar forma, l'OAC es una entitat dedicada de ple a la divulgació de l’astronomia. I en el intent d’apropar aquesta ciència al màxim nombre de persones possible, s'ha proposat acostar-la a un públic que d'entrada hi te l'accés vedat, les persones amb ceguesa, o amb deficiències visuals greus, i diem que el té vedat perquè el seu principal atractiu és visual.

Per això vàrem pensar el projecte ASTRONOMIA TÀCTIL. Un projecte que volem portar a terme a través de VERKAMI, aquesta vegada amb una nova premissa:

"SI VENS A MIRAR EL CEL, ALGU AMB CEGUESA EL PODRÀ TOCAR"

En aquest projecte, les persones afectades podran conèixer l'Univers a partir de cinc experiències diferents:

    Localitza el lloc on ets.
    Experimenta les proporcions Universals.
    Acostat al mes proper... la Lluna, els planetes.
    Acostat al mes llunyà... les galàxies, les nebuloses, els cúmuls d'estels.
    Respira i escolta la Cúpula i el seu telescopi.

PROCÉS ARTESANAL
L'artista i naturalista Jordi Girbén, especialista en la creació de petites sèries a partir de motlles artesanals, és l'encarregat de donar forma a les imatges tàctils que son les principals protagonistes d’aquesta activitat. Creant els originals en relleu, i a partir de les imatges planes que ens arriben de l'espai, elaborats d'una forma totalment artesana, per desprès proporcionar a les planxes plàstiques la forma desitjada a través d'una tècnica especifica, anomenada "termoformat".

Part de l'edició dels exemplars tàctils, com és l'escriptura en braille, s'efectuarà als tallers de la ONCE.

PER QUE 8.000 €
El cost total d'ASTRONOMIA TÀCTIL es de gairebé el doble del que demanem aquí.
Aquest projecte va estar iniciat l'any 2009, després de rebre una subvenció del departament de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, que en aquell moment es corresponia amb gairebé la meitat del pressupost inicial que vàrem calcular.

Desprès vàrem comptar amb el recolzament de la ONCE en un sentit d’assessorament tècnic, i també amb el seu compromís d'aportar el públic necessari en quan el projecte estigui enllestit. El procés de "testat" de les primeres peces que varen sortir del taller d'en Jordi Girbén, per part d’integrants de la ONCE, el varen anar complicant alhora que completant, les seves indicacions de com adaptar l'espai que tenim destinat per a l'activitat, noves idees d'ampliació, etc. l'han anat encarint fins arribar al pressupost actual, ajustat a la realitat i a les aspiracions que tenim per aquest col·lectiu.

L’Institut d’Estudis Cartogràfics de Catalunya també s'ha compromès a proporcionar plànols en relleu que ens seran útils per a ubicar als visitants.

PER QUE VERKAMI
Actualment el projecte ASTRONOMIA TÀCIL resta aturat, degut a la forta davallada que han patit les subvencions i els ajuts institucionals a conseqüència de les retallades, donada la situació econòmica actual... que tots coneixem.

Ara l’OAC s’ha proposat enllestir-lo mitjançant el crowdfunding com a alternativa, confiem en que amb el gest solidari de tots i cada un de vosaltres el podrem fer realitat.

LES RECOMPENSES
Aquest projecte no va destinat al públic en general com es el teatre, ni tampoc és un projecte que esdevingui quelcom material com pot ser un disc o un llibre que puguem enviar-vos acabat i dedicat, o per mp3.

Les recompenses que hem pensat a canvi del vostre ajut, no son més que l'import del que pugueu aportar, transformat en el seu valor real traduït en el que més i millor sabem fer, la DIVULGACIÓ DE L'ASTRONOMIA, si aporteu diners a aquest projecte, estareu alhora comprant per anticipat una o varies entrades per a regalar als vostres éssers estimats ara que s'acosta Nadal, o per assistir a una de qualsevol de les modalitats de sessions divulgatives que oferim normalment, (podeu consultar els preus i els continguts de les nostres sessions, així com el que impliquen els conceptes "Mirant el Sol", "Bateig del Cel", "Lloguer de l'Observatori", etc. al nostre Web)... altres, evidentment les de major quantia, estan amenitzades amb sopars a Cal Miliu de Rajadell, estades de cap de setmana a Les Corts de Biosca, la Casa Sant Andreu, o a Cal Prat Barrina per a grups o famílies de 5 persones, o a la meravellosa masia El Mas, per a catorze persones... totes elles molt a prop de l'Observatori.

No cal dir que totes amb el nostre agraïment per escrit, i en braille, naturalment.

Hem procurat ajustar-les al màxim, i per a tot tipus de grups, famílies, empreses, etc., malgrat això, si trobeu que no n'hi ha cap que estigui dins les vostres expectatives, podeu parlar amb nosaltres, i de ben segur que trobarem els ajustos necessaris per fer-la del vostre grat.

Es senzill... visitar l'Observatori i descobrir els misteris de l'Univers, per que després una persona amb ceguesa el pugui tocar... moltes gràcies per la vostra col·laboració!

Toni Guntin.

PD: Teniu informació molt més detallada del projecte i el seu estat actual, al blog que Verkami ha posat a disposició d'aquest projecte: ASTRONOMIA TÀCTIL

ÀFRICA - dues exploracions "laborioses"

2011-11-07T10:26:00.003+01:00

I màgiques figures i sentits

es van entreteixint davant dels ulls,

i cauen, ja fets música, en el cor,

que així coneix i estima el seu misteri.

JOAN VINYOLI

De petit poc sabia jo que rere els esplèndids llibres de l'Editorial Labor, que arribaven a casa amb regularitat via una subscripció, sempre hi hagué, entre d'altres, el Joan Vinyoli. Ara, quan retorno a la joia dels milions de descobertes fetes a les pàgines de l'avançada Enciclopèdia Labor , no puc deixar de pensar en la bondat de tots els treballs escolars que vaig extreure dels seus pesants volums. Res a veure amb el saber instantani de la Viquipèdia..., la consulta de la Labor exigia un esperit explorador, aquell capaç d'enamorar-se dels topants inèdits que sempre precedeixen el destí pretès. També no puc deixar d'imaginar que, com un suplement vitamínic i abans del meu tracte, totes i cadascuna de les pàgines del llibres de la Labor havien desfilat davant dels ulls del Vinyoli. Només amb una fortalesa poètica fora mida es pot explicar d'extracció vital de tant saber que ens va saber lliurar.

I ara vaig al tall, a dues exploracions africanes que vaig fer guiat per dos llibres de la Labor.

Els Mandara, els monts Mandara de l'extrem nord del Camerun, sempre els associaré a poblats bastits enmig de gloriosos caos granítics i a les sobergues espines rocalloses que els circumden; al majúscul saber tecnològic d'uns ferrers nus que una vegada vaig intentar repetir sense èxit. La jíbara reducció del món que hem aconseguit em permet entrellucar l'extrema banalització que ara plana damunt d'un dels més braus confins africans: Vergonya em faria capbussar-me a la iniqua piscina que hi han bastit per alleujar la idiòcia turística.

Miro el plànol de l'Àfrica política de quan vaig néixer i hi endevino l'origen de molts dels seus mals. També, com un mal menor al sistemàtic extermini que suposava la mascle pràctica dels safaris, en aquest relat vaig tenir notícies de l'espoli faunístic que practicaven els zoos del món, tots capficats en acumular una galeria de curiositats que els donés rellevància. I és que a falta de "mujer barbuda", bo pot ser un OKAPI capturat en terres dels disminuïts PIGMEUS. No serè jo qui infravalori la crida permanent de les impossibles espècies garbuix: dels ornitorincs, dels tapirs, dels óssos formiguers, dels okapis o dels pigmeus.

ANDORRA 1958-2011

2011-11-01T13:11:00.003+01:00

Dissabte passat, a Llinars, tot buscant el nom de la vila sarda on havíem descobert aquelles magistrals olives negres "al forno", remenava la lleixa de cartografia internacional del pare quan vaig fer un crit: Ostres, el KUCERA! Si en feia d'anys que no l'obria.., podria ser que quaranta. Explicaré que aquest mapa de format francès va ser dibuixat, i molt ben dibuixat, per l'Enrique Kucera a la segona meitat dels anys 50 (l'edició és del 1958) i recull el record de l'ancestral paisatge del principat, d'un món previ a les ferotges transformacions que l'han anat desfigurant amb una vertiginosa velocitat. Un any abans de què jo nasqués tot l'esquí andorrà es limitava a dos telesquís, i el Pas de la Casa era una duana i dues bordes... Una gran lliçó sobre la història urbanística del País de l'Or Blanc!!!

Mirant el mapa veig el traç de la pista que s'enfila als Cortals d'Encamp; ara una carreterassa que zigzagueja sota les pilones del telefèric que enllaça Encamp amb les pistes de Gran Valira. Si mal no recordo la pista s'havia obert en ocasió de les obres que canalitzaven el Torrent d'Ensagents per alimentar l'Estany d'Engolasters i les turbines de primera central elèctrica d'Andorra. La de maduixes i gerds que, amb 5 o 6 anys, havia collit al caminoi del canal... Aprofitant la pista, els Cortals es van convertir en un dels nostres indrets preferents d'acampada. Miro una foto que ho recorda i sé trobar-hi l'origen de la meva passió pels blocs erràtics. Ja de ben petit, la d'enfilar-me a les pedres, em semblava una passió vàlida.

Una mica més enllà, canviant de vall i de Valira, trobo el paisatge que millor conec d'Andorra però en el seu estat primigeni. Fa molta gràcia veure que a l'hora de retolar el mapa, al Kucera se li acudís qualificar una construcció aïllada al sud d'Ordino com a xalet! Si ara a un cartògraf se li acudís anomenar xalet a tots els xalets andorrans no dubto que pararia boig.

En un xalet dels Plans d'Escàs, al damunt de la Massana, hi va viure la meva germana uns quants anys, els suficients per tenir un parell de criatures i unes camades de gossos. D'aquí ve l'estima que mantinc pels boscos i muntanyes de la contrada.

Recordo fotos de l'avi on es veuen els carrers d'Andorra la Vella: un fangar per on s'hi passegen els porcs a la seva. Sense anar tant lluny, recordo perfectament els camps de tabac, patates i ordi que s'estenien entre la Vella i Les Escaldes. Ara m'entretinc amb el joc de les diferències; no de les vuit o les deu, sinó dels milions de diferències.

24 h del LEM #16 o "Amb l'aigua al Coll"

2011-10-28T13:49:00.023+02:00

No perquè sí la contrasenya del LEM d'enguany és amb "Amb l'aigua al coll" (frase que mussitada a les barres de certs bars suposa l'obtenció d'una mitjana de franc). Si corren mals temps pels serveis bàsics ja no us explico pel que fa a la també bàsica cultura. Una retallada del 10% ja ens semblaria la glòria, d'aquí l'oportunitat de la contrasenya. Tanmateix, al ser pertinaços en el goig dels sentits i en els plaers inèdits, un cop la cosa s'engega la forçada reducció d'escala acabem no notant-la. Sort en tenim d'estar perfectament entrenats per l'escassedat!

Una bona mostra en va ser la nit del dimecres, la 33 IMPRONIT al l'Elèctric del Gràcia. 33 nits són moltes nits d'improvisació i 33 és una xifra que assenyala l'hora del gran canvi. Perquè de canvi n'hi haurà, bé el nou ordre creu imperatiu deixar la ciutat erma de possibilitats tancant escenaris sense manies. Ara ha arribat l'hora de l'Elèctric on mai més s'escoltarà l'única música de veritat, la del directe que desconeix botó d'Stop.

A la 33 IMPRONIT, per fer honors a l'ocasió, vam poder escoltar la grandesa... Res d'estrany si pensem que entre el Saura, el Villavecchia, el Zíngaro i l'Arnaldo deuen acumular, pel cap baix, uns 250 anys de recerca i saber musical. Aquesta fita irrepetible ja no ens la treu ningú.

Ahir la tarda, veient una gran clariana al radar, vaig fer via a la seu de Ràdio Gràcia, situada en el costerut confí del Coll. Durant dotze hores el LEM ocupava creativament els seus estudis i no era cosa de perdre-s'ho. Vaig acabar passant set hores enrolat en aquell vaixell i puc dir que no recordo cap estona sobrera. Van ser tres actes memorables separats per uns llargs i sucosos interludis a la coberta de la nau, gaudint d'un horitzó fins l'aeroport del Prat i d'una posta rogenca després del beneït aiguat.

Acte primer: SIN ANESTESIA (copio el pronòstic acomplert del prospecte del LEM):

"Arran del projecte documental The Most Infamous Saxophone Players, bolcat pel cronista Jack Torrance al seu bloc Overlook Hotel, saxofonistes provinents de les més diverses selves locals de la improvisació, l'experimentació i el llibertarisme musical (Pepino Pasqual, Ferran Besalduch, El Pricto, Agustí Martínez, Liba Villavecchia, Lluís Vallès, Xavier Díaz Herrera, Albert Cirera, Tom Chant i Alfonso Muñoz) han format l'esquadró de vents i metalls més letal i imprevisible que us pugueu imaginar. Una ràtzia en constant mutació que s'espargirà per les entranyes del Centre Cívic El Coll - La Bruguera (y també a les ones de Ràdio Gràcia, al 107.7 fm) en una operació que promet no deixar rastre d'indiferència ni de presoners. "

Res a objectar o, si de cas, dir que fa curt. Perquè, com és norma de la casa, aquí mai es tracta d'assistir sinó de ser partícip a fons. Indistingible el músic de l'oïdor, tant les maniobres prèvies a la Música com la festa que culmina l'èxit de l'experiment, t'exigeixen una fusió desconeguda en l'àmbit, volgudament preventiu, dels concerts.

Acte segon: LA SISENA FLOTA A BARCELONA

Tot i que la idea inicial prometia de debò: BARCELONA ERA LA BOMBA (retratar la Barcelona canallesca que va de "la Rosa de Foc" a "la Sisena Flota"), mai tindrem queixes de la seva reducció. Meravellats vam escoltar la glosa que el mestre Xavier Theros ens va oferir de la història, ara sepultada, de la presència americana a la ciutat. Gegant davant del micro -res d'estrany després de dècades oficiant Accidents Polipoètics- ens va servir un panorama anecdotari fabulós dels garitos, prostíbuls i restaurants -i de les implicacions a nivell polític i social- que va suposar l'ocupació americana. Al cim: l'anècdota de la puta subornada per uns del tèxtil igualadí per a robar-li els gallumbos a un marine; moment crucial de la modernització del país amb l'aparició dels slips OCEAN....

La reflexió final del debat de cloenda va atènyer el fons d'una qüestió essencial: Creus que aquella època, la de l'ara ocultada presència de la Sisena Flota a Barcelona, fou la font d'inspiració del turisme massiu que hem de patir? La resposta tots la sabem.

Després d'una llarga pausa reblerta de sàvies converses, de transmissions oraculars mentre queia la nit, i de repartir-nos un sant sopar de catering...

Acte tercer: JACQUI DÉTRAZ & CAROLA ORTIZ feat. BERNARD DONZEL-GARGAND (torno al prospecte del LEM):

"Jacqui Détraz arriba dels Alps francesos, però la seva música ve transportada de molt més lluny, dels cursos hipnòtics i els vasts enigmes sonors que poblen la memòria i l'imaginari dels territoris orientals, especialment de l’Índia. Per la seva banda, Carola Ortiz, resident de GTS aquest 2011, també ancora bona part del seu treball en aquestes màgiques línies de flotació. En aquest episodi de l'ocupació del Centre Cívic El Coll - La Bruguera, les percussions de Détraz i el clarinet d'Ortiz s'obriran a una lectura i descobriment mutus, embastats per les fórmules electroacústiques servides per Bernard Donzel-Gargand. Si la música és l'expressió del món com a misteri, aquí teniu uns intercessors perfectes. I recordeu, podeu seguir la intercessió també a Ràdio Gràcia, al 107.7 fm".

Oi tant que els intercessors del món com a misteri ho foren de perfectes!!! Després vaig poder escoltar les declaracions d'alguns conversos: Mira que sóc poc d'aquesta música mística però això d'avui no crec que ho oblidi... Aquest no seria el meu cas i vaig córrer a comunicar-li al Jacqui i al Bernard: "Carola Fateh Ali Khan... Ça va bien?" I vaig estar-me una bona estona amb aquell parell de savis músics alpins, explicant-lis els matisos lingüístics que acabava de percebre: En francais, la bonne musique est toujours un jouer al carré. Mais en catalan la musique devient tactil: "es toca", on la touche... Alors il faut penser les différences subtiles, celles entre les votres mots. "Jeu et Jeu" et les notres "Toc i Joc".

Amb la Carola ens vam abraçar la mar de feliços mentre em confessava: Ostres, ni punt de comparació amb l'altre dia al Bruit de la Niege (el festival musical alpí). I quina felicitat aquesta perfecta concordança!

Ja us dic que la Carola, amb gran alegria, no atura la seva recerca per racons musicals negligits. I ja té el seu què veure que la renovació del qawwali’ sufí sigui cosa de catalans i savoiards enxarxats.

Només quedava la llarga caminada urbana fins a casa, una tradició nocturna del LEM. Temps suficient per a acaronar el feliç passat immediat.

ÀFRICA - les tribus i els jocs

2011-10-24T10:56:00.010+02:00

Una presència constant dels primers anys de la meva vida va ser l'olor del Cola Cao. I no el de les tasses que ens preníem -que la mare era pràctica i vam ser joves lleons de Nesquik-, sinó el baf que, segons com bufés el vent, inundava el barri provinent de la factoria Nutrexpa del capdamunt del carrer Lepant. Ara resulten tan inimaginables aquelles grans fàbriques al mig de la ciutat... Ho són tant com que encara es mantingués l'escena d'esclavatge que apareixia als pots originals del Cola-Cao; ara feminitzada amb un parell de matrones encantades de la vida per treballar de sol a sol (d'un sol africà) per quatre xavos.

Recordo com m'encantava mirar l'avellutat B&N de les fotos del llibre del Meyer, Jr. Tal vegada el penúltim gran testimoni d'un món ja extingit. Avui "els pobles primitius" van vestits amb arrossinades samarretes de la Nike i, si bé continuen anant a la font a buscar l'aigua, ho fan amb bidons reciclats de molt dubtosa procedència.
En general, i en especial pel que fa a Àfrica, em meravellava aquella profusió d'identitats propera a l'infinit: enllà de la tòpica "família Bantú" del joc de les famílies podies ser coses fabuloses com lobi, wamba, o ndebelé... Tots tan polsosos com un nen somnia i amb uns cossos fibrats com el del Bikila, el bicampió descalç de marató.

Com que una bona part del nostre lleure el constituïen unes tribals acampades lliures de dies -ara perseguides sens pietat pels forestals-, i de cabanes i de ponts, d'arcs i de llances, n'havia construït un munt, no podia per menys que valorar la traça que en aquests difícils afers demostraven els africans. És que em passaven mil voltes la mà per la cara..., i quin pont penjant eren capaços de bastir els remenuts pigmeus! I com m'hauria agradat anar a vigilar el ramat a cavall d'un bou!

Un altre llibre que no te l'acabes és aquella enciclopèdia major del joc universal editada per la UNICEF: "Juegos de todo el mundo". No es fa difícil descobrir-hi la incorrecció del nom de jocs de taula quan només val pels occidentals; incapaços ja d'ajupir-nos i de mirar al món arran de terra. I que fantàstics aquells taulers indis de parxís, uns feltres brodats (sense cap color del parxís) que les dones pàries estenen a les voreres! I la simplicitat humil dels forats del Yoté africà? Aquí sí que té sentit la fórmula em menjo una fitxa quan són nutrícies llavors!

A casa mantenim la tradició de jugar un cop l'any al bressol en família. És el dia de reis, després de cruspir-nos el tortell ritual, amb les betes que cenyien el seu embolcall... Davant l'habilitat manual que exigeixen les figures que aconseguixen les noies africanes (o les esquimals) no puc deixar de pensar que som uns impedits que hem oblidat un saber mil·lenari. També veig als nens africans jugant a la xarranca... Des de quan hem saltat tots damunt d'aquesta representació del món? Ara, per la campanya de reis, aniré a un Toys'aras i demanaré amb posat neguitós: Us queden Xarranques? És que el nen en demana una...

ÀFRICA - els cromos i l'Art

2011-10-19T10:49:00.024+02:00

Res de més poderós que les tonades publicitaries: Soomos los Conguiitos... Així va ser fàcil que, davant d'un dels pocs negres que llavors corrien pel país, la canalla reiterés l'enganxifosa cantarella: Somos los Conguitos... Qui és què? Si ells són un cacauet folrat de cacau... què podem ser nosaltres?

Els cromos foren el nostre aprenentatge del sistema capitalista; reductible a no gaire més que a això, a un intercanvi de valors ficticis entre immadurs. En el jocós diàleg del "tengui-falta" hi és tot: el poder dels poderosos, amb lligalls fastuosos de cromos titllats d'impossibles, i el delit per omplir aquella carència als teus ulls onerosa... Dic de l'extremosa magnitud, sens fons ni nord, de l'avidesa que pretén definir-nos i que, en l'afer necessari de superar-la, podem dedicar-hi la vida sencera sense entreveure-hi resultats.

Recordo els cromos del darrer capítol del VIDA Y COLOR, l'històric mega-hit dels àlbums de cromos. Amb la malèfica voluntat d'espaterrar a la canalla ens oferien unes estampes d'humans parions als ornitorincs precedents: tan inversemblants com reals. Gent abonyegada, perforada i gravada per decisió pròpia..., i orgullosa d'estar-ho!!!

Ara estic auto-tatuat en un puny i a l'antiga manera sangonosa -res d'indolores pistoletes industrials ni de dissenys de garrafa-. I d'escarificacions no faig curt sinó tot el contrari: que els indrets de nou cuny que pretenc es defensen amb espines. Quan n'has acumulat tantes de petites ferides ja et sembla que res et pot ferir. Tant de bo que fora això possible... Malgrat el sens fi de cicatrius iniciàtiques que he anat acumulant, sento, encara, a la meva pell fina del tot vulnerable.., blanca, sí, i alhora negra.

El meu VIDA Y COLOR presenta, encara avui, unes poques llacunes que mai he intentat reomplir. L'únic àlbum que vaig voler completar va ser el de LA HISTORIA DE LA PINTURA. I ja us dic que la cosa va tenir el seu mèrit. Que si els cromos de la lliga o del vida y color eren una mena de dòlars, de moneda franca, les meves joies de la Pintura res valien a l'infantil mercat cromatístic. Era com anar a WallStret amb les butxaques plenes, però plenes de tugriks de Mongòlia!

Pel cromo nº 2 d'aquest àlbum, i l'únic africà, vaig tenir notícies del més magne TBO que la humanitat hagi confegit mai, del milkilòmetric mural que constitueixen les pintures i gravats saharians. La repanotxa! - que diríem aquí.

Quan obria les històries de l'art que corrien per casa era cosa de veure la penosa situació africana. A la impecable HISTORIA DEL ARTE de H.W.Janson (Labor, 1967), el tema africà se'l polia aviat, just després de l'home prehistòric, en un capítol titulat "El arte primitivo"... És clar que quan veies els caps de bronze a la cera perduda del regne de Benín no podies estar-te'n de clamar, des de la teva ingenuïtat, que què coi estava passant si allò donava mil voltes escultòriques al munt de devotes reiteracions europees que venien després.

Encara ara, quan corro pels laberints de ferro corten que va bastir el Richard Serra al Guggenheim de Bilbao, no puc lliurar-me de la presència del seu precedent, dels espirals passadissos de la gran Zimbabwe... Qui és capaç de dir que, en avall de l'Egipte faraònic, Àfrica ha sigut incapaç de construir res perdurable?
Enllà de l'obediència que pretenen exigir els sil·logismes tomasians, sortosament, s'estén el món sencer. A mi m'agrada el què m'explica... Enamorat n'estic!

ÀFRICA - TBOs i novel·les

2011-10-15T11:20:00.004+02:00

Ara és ben possible que uns pares, amb ganes d'oferir al seus nens una estimulació multicultural, els portin a assistir a una ronda de genuïnes llegendes africanes; font primera de transmissió d'un saber continental. Quan érem petits això resultava impensable. Els negrets eren una de les cinc racials guardioles del Domund i para de comptar. Diria que la primera gran lliçó d'Àfrica la vaig tenir al zoo, tot contemplant la versió malenconiosa de la seva fauna exagerada.

Aviat, al TBO, vaig veure la utilitat d'aquelles grans bèsties: la de ser assetjades implacablement en uns safaris anacrònics. Memorables són encara els caçadors, dinàmics i esprimatxats, del gran Coll (i quina història la seva!) i del tot obviables els Morcillón i Babalí del Benejam. Eren unes històries on els negres alternaven el paper de soferts camàlics amb el de bàquics gormands, enllaminits pel pobre blanc que, amb el salacot com a condiment, feia xup-xup a l'olla comuna del poblat.

Aquesta visió pantagruèlica dels pobles africans (versió antagònica, i culpable, d'una fam secular) tenia el seu zenit en algun dels dibuixos del Junceda a l'autèntic Massagran del Folch i Torres, l'editat per la Patufet (la llarga seqüela del nostre heroi menestral, la del Folch i Camarassa i en Madorell, ja res hi tenia a veure).

Què no vàrem aprendre de l'art del Junceda! Encara avui torno el seu LAU -seu i del Carles Soldevila- i em commoc amb la saviesa del seu traç i amb l'eficàcia de les seves capacitats atmosfèriques.

No puc deixar d'imaginar què passaria, si aquell que ara burxa perquè el Tintín al Congo sigui universalment prohibit, conegués el rodanxó caníbal del Junceda... Seria més carn de foguera? Tampoc és que l'Hergé al Congo fos un àlbum que em cridés massa l'atenció; en comparació als posteriors, aquest i el d'Amèrica resultaven fluixos fins pels ulls d'un nen.

Al meu aprenentatge del món hi van fer molt les novel·les del Verne. Era un atractiu univers d'aventures, ja del tot sobrepassades per la realitat, que llegia i rellegia en les infames edicions de postguerra de la col·le del meu pare. Ara veig que Àfrica va ser un escenari ben poc visitat per Verne, només en dues ocasions: la inicial Cinco semanas en globo i els tres rusos i tres ingleses en el Africa austral. Tampoc és que, a diferència d'altres, aquests vernes em deixessin cap empremta. Les portades que aquí en mostro són les que jo vaig llegir.

ÀFRICA - les muntanyes

2011-10-11T06:16:00.005+02:00

Tindria uns 6 o 7 anys quan per primera vegada vaig veure les neus del Kilimanjaro. Ara mateix puc recuperar aquella imatge al tractat LA MONTAÑA del Maurice Herzog (l'home que després de perdre les mans per fer el primer 8000, l'Annapurna, va ser ministre d'esports francès).

De fet, a mi no em cal remirar-la per l'empremta que ens deixen les primeres imatges. El Kili sempre serà aquest dom gegant que apareix rere la cresta del Mawenzi. I que ara el cim d'Àfrica ja no sigui com necessito que sigui només puc acceptar-ho amb dolor. En el darrer segle, les neus que inspiraren a Hemingway s'han reduït en un 82%.

De la mateixa procedència són les imatges d'altres grans muntanyes africanes que van quedar al meu net cervell. El Kènia... Això sí que és una muntanya com cal! Mai convocarà les corrues de turistes que van cap el Kili. Mai per l'exigent corredor del Diamant que s'enfila entre les puntes del Nelion i el Batian.

També té unes quantes puntes el Ruwenzori; les més altes l'Alexandra i la Margherita, per decisió d'aquell fascinant explorador que va ser Lluís Amadeu de Savoia, el Duca degli Abruzzi. Es veu que Stanley s'hi va passar uns anys als peus de les Muntanyes de la Lluna sense veure-les, sempre ocultes per les boires.

I que bells els penyals de l'Hoggar saharià!

En canvi, la primera impressió que vaig tenir de l'Atles era la d'un secarral sense gota de gràcia.

* * *

Aquí inicio una petita exploració per la formació de la meva idea d'Àfrica. Quan al capítol 500 del Foravial vaig traçar la cartografia dels meus interessos globals, vaig descobrir una immensa Terra Incognita que cobria el continent negre sencer. Com que era un oblid que de cap manera corresponia a la realitat, vaig decidir esmenar-lo confegint una sèrie de cromos que expliquessin les meves primeres visites a Àfrica i com, a cavall de la imaginació i la raó, es va anar formant la idea que tinc d'aquella basta realitat.

Equinoccial

2011-09-29T12:24:00.008+02:00

Clareja el dimarts 27 i salto del llit. L'espectacle és a punt de començar. No he d'anar gota lluny perquè he dormit al mig del gran teatre i en la pantalla més gegant de totes les conegudes s'hi projecta l'actuació de l'únic actoràs que mereix la categoria divina. Surt el SOL equinoccial i el seu relat és tan cabdal com senzill: No t'hi capfiquis... L'Est, el llevant, sóc jo!

Veient com s'encén el Canigó no pots estar-te'n d'esdevenir poèticament verdaguerià i filosòficament presocràtic. Ai caram! Així que estic vi20 un temps d'exactitud on el dia i la nit són de pariona durada... Ja em plauria que aquesta fraternitat fecundés l'estol dels humans. Pot sonar massa alt i sublim però és l'indret qui imposa la seva veu. Jo no faig més que escoltar, que sentir amb tots els sentits amatents. L'aire té una sentor pirinenca que no te l'acabes. Deu ser cosa dels pins negres, dels faigs, avets i moixeres, de la plèiade de safrans de muntanya ara closos pels prats.

Rememoro un desig sorgit durant la passejada d'ahir. El d'esdevenir un bloc en un neguitós equilibri; res important, alhora que una alegria en mig l'afany dels que recorren el gran camí. Aspirar a ser un bell roc tampoc em sembla demanar massa...

Llevat el sol, em pertoca afanyar-me. Que si sóc aquí és per amor. Que necessito estudiar uns abruptes abismes ara objecte major del meu desig.

* * *

Quan escrivia tot això res en sabia de què aquest sol equinoccial que veia néixer era el darrer que il·luminaria al meu cunyat Fede Lopez. Qui ni tan sols va veure com es ponia enllà d'Aranjuez... És per ell que l'apunt esdevé una elegia. I trobo oportú evocar una jornada magnífica, de fa un grapat d'anys, on ell i jo ens les haguérem amb un objectiu de ple consens.

Vinga Fede!

Pels caos feliços

2011-09-24T11:23:00.013+02:00

ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil.

SÈNECA

Què més pot demanar un afectat de topofília que indrets impecables on, alhora que el seu mal s'agreuja, hi trobi dosis de cavall de l'únic remei conegut? Aquí, a Roques-Altés (la grafia és occitana) tanta bellesa et força a escurar el temps. M'he passat la tarda rastrejant el laberint rocallós i encara aprofito el llostre per a escometre una darrera gosadia. Dormirem joiosos i ben plans, avui.

El cas era que tocava anar esborrant caos pendents de les Cevennes. Ja coneguérem fa uns anys el Caos de Brueguel le Vieux i avui ens hem acostat al més famós de tots, el de Montpellier le Vieux. No hem gosat entrar-hi. Recordant la penosa experiència del Torcal de Antequera, m'he dit que, per bonic que pugui ser, jo no pago per aparcar i caminar per un clos tancat per filferrades; que, des que vaig deixar la pell construint-ne un, li tinc mania als parcs temàtics. Puc recomanar a tothom l'exuberància absoluta dels roquissars de Montpellier, però no entrar-hi mentre d'alternatives lliures i solitàries n'hi hagi un escampall pels voltants. D'aquí que haguem vingut a les Roques-Altés; on no hi ha un trenet de pega que les rondi.

Em llevo encara fosc i m'afanyo per uns corriols que em recorden del tot els de les muntanyes de Prades. Pura gràcia, ja us ho dit. M'encalça el primer sol just on pretenia, a la Cornisa de Rajol, un morrot impagable estimbat damunt les Gorges de la Dourbie i parió del veí Montpellier.

Ja voldria jo començar tots els dies tenint la seva visió. Llunyà, i per l'ull d'un pont natural, albiro el pontàs artificial de Millau. La reflexió està servida.

* * *

Després d'enfilar-nos a la Cauna Mejan, l'altiplà veí de la Cauna Nera on hem fet nit, i de passar per l'Aven Armand, ens perdem per una latitud enlairada ben rara pel fet de ser al cor de França. Així fem cap al tercer caos d'aquesta regió tan pròdiga en roques desballestades. Un cop haguem conegut Nîmes le Vieux només ens faltarà el Caos del Mont Lozère; l'únic que no l'adjectiven com le Vieux, tot i que els seus roquissars granítics ho siguin més de vieux.

Fem els cinc quilòmetres de sender perfectament senyalitzat que circumval·len Nîmes le Vieux entre Galy i l'Hom. És tan sols el tast d'una immensitat caòtica que es perllonga deu vegades més pel caire oriental de la cauna. A pocs indrets el fet de caminar esdevé tan meravellós. A cada portell, a cada recolze, te n'espera una de nova.

Imaginem un món que fos tot ell d'aquesta mena, on la bellesa sorprenent esdevingués norma. Ara una torratxa descarada, ara uns avellaners davall una arcada, ara una placeta de gespa amb un grapat de pilars...
- Fixa't que acabo de trobar! Una cua de fura al mig del corriol! Anit deuria passar-ne alguna de grossa, aquí...

Pels abismes

2011-09-21T10:38:00.005+02:00

No podem presumir de ser un país de grans coves. En tenim d'importants a escala mundial per la raresa del rocam on estan excavades (com les cavitats del Salí de Cardona, o la Cuberes dels conglomerats de Serradell), Tanmateix hem de reconèixer que la majoria de les nostres coves i avencs són ben modestos. I ho són tant que hem hagut de reduir el varem que atribueix la categoria de Gran Cavitat a la nostra escala. Així, en ves dels 3 k de longitud d'una gran cova, 500 m ja ens fan el fet; i dels 300 m de fondària d'avenc que amb 100 m anem més que contents. D'aquí ve que fem tan curt de coves arranjades pel turisme: només dues i para de comptar! La clàssica Cova del Salnitre a Collbató i les Aumidelles, les boniques coves de Benifallet.

Només traspassar la frontera nord la cosa canvia. Començant per les covasses del Conflent, passant per la Fontrabiosa del Capcir, i acabant pel festival d'enormes esvorancs de les rodalies de Tarascó i Foix (aquí amb l'afegit de ser grans santuaris de l'art paleolític), el turista subterrani no s'acabarà les propostes que van sorgint en en la seva ruta. I és que això de l'espeleologia, pels francesos, és com el formatge: una mena de patrimoni nacional. Val a dir que si ens haguéssim de remuntar als fundadors del tema al capdavant apareixerien Martel, Casteret i companyia.

Durant la nostra passejada estival per França ni ens va passar pel cap de visitar totes les coves que s'anuncien als vorals de les carreteres. Potser hauríem passat els dies encauats, si així ho haguéssim fet.Vàrem triar-ne dues de substantives i prou: la primera: l'Avenc de Cabrespina, a la Muntanya Negra, no lluny de Carcasona. Gran aparcament i gran edifici de recepció, on pots entretenir l'espera del teu torn tastant els vins de regió... I a dins, què? A dins, l'ABISME! L'esglai d'un pouarro de més de 300 metres que interceptes a 3/4 de la seva pregonesa.

L'altra elecció era obligada. Com no degustar un dels pocs *** Michelin? (la famosa guide també atorga estrelles subterrànies!) I L'Aven Armand, a la Caune Mejan, se les mereix totes i alguna d'afegida. Descobert pel creador de l'espeleologia, Édouard Martel, ja als feliços anys vint la companyia Eiffel va instal·lar-hi un funicular soscavat per a davallar-hi. O sigui que és el paradigma en qüestió de coves arranjades.

El seu dens bosc de singulars i altíssimes estalagmites (de fins a 40 m) et transporta a un món fabulós. I no podem estar-nos de recomanar que, si és el cas de visitar-lo, feu com nosaltres: matineu a fi d'entrar al primer torn. Això us permetrà conèixer-el en silenci i estalviar-vos la remor dels grups de visitants que l'omplen al migdia.

Dues més a dir de l'Armand. A l'estiu s'hi celebra un cicles de concerts que deu ser cosa de veure i escoltar (consulteu cartellera). I tot i que ja ha passat, en atenció als amants de friquisme penjo el cartell d'una tómbola delirant. Que et toqui un mític 2CV, desmuntat i remuntat a cor de l'avenc, planteja una pregunta: Si fos el cas que em toqués... Qui me'l trauria d'allà baix?

La pedra apareguda

2011-09-14T11:08:00.025+02:00

Aquests dies paro lluny. Potser sí que el cos corre per casa, però l'ànima la tinc lluny. Per exigències del guió -del meu guió-, ara m'ocupa un del oficis que més m'atrau de tots: el de percebeiro.
I no és que vagi de furtiu, que jo fins en la ficció sóc legal. Tinc el pertinent carnet expès per la Xunta i respecto tant els 5 kg diaris com les mides convingudes... Sí que en la vida real vaig iniciar-me com a furtiu, fins i tot aprofitant les baixamars d'altes hores de la nit. I tinc clar que heure-se-les amb l'embat de l'oceà a les fosques és una follia equivalent a la del Maxwell quan, a fi de descobrir els secrets de l'electromagnetisme, se n'anava a entomar tempestes amb un sac de ferralla i d'imants.

Ja que podia permetre-m'ho, a l'hora d'escollir el millor escenari per a cavar (així és com anomenem la feina), no he pensat en Fisterra (això mai!), ni les Cies, ni l'acreditat O Roncudo da Costa da Morte... He triat la costa més brava que conec, la del Cabo Ortegal; allà on es drecen els penya-segats oceànics més alts d'Europa. I, com és fàcil d'entendre, en els llocs d'aquesta magnitud se n'aprenen d'extraordinàries, i ara s'escau d'explicar-ne alguna...

Ja de ben antic se sabia que era en aquesta prominència espadada on calia situar la fi del món; tant els ritus ancestrals que encara se celebren a St. Andrés de Teixido com les cròniques de Ptolomeu ens ho confirmen. Una condició de confí -la que feia exclamar al Cunqueiro: ¿Termina aquí, Cabo Ortegal, la tierra?- , que entra en contradicció amb l'etimologia del mot Ortegal: La pedra apareguda (del llatí Ortus: part. de néixer, aparèixer; i del celta kall: pedra). Perquè néixer o aparèixer no és el mateix que morir o acabar.

Com en una mena de premonició, aquest Ortegal ens diu el mateix que ara confirmen els científics. Darrerament els geòlegs han pogut datar amb precisió les rares roques del cap i les seves amfibolites tenen 1.156 milions d'anys. Són del mesoproterozoic, de quan la vida era encara unicel·lular.

La gent d'aquí, inclosos els alcaldes, ha trigat res a vantar-se de viure damunt les roques més antigues d'Europa; cosa que no és certa: només ho són de la península. (Més del doble d'antigues que la més vella de les roques catalanes, que ja és bastant.) Aquest honor li pertoca a uns certs gneis escocesos de fa 3.000 milions; i el mineral més antic que coneixem són uns cristalls australians de zircó de fa 4.400 milions d'anys, de quan la Terra (de 4.540.000.000 anys), proporcionalment, només tenia un anyet.

També fa pensar, i força, que d'aquesta roca apareguda, que d'amfibolites idèntiques, només se'n trobin a quatre llocs del món: aquí a Ortegal, a Polònia, a Terranova i a Austràlia... Cal imaginar la mena de puzle en moviment que és la terra i retrocedir fins a vells supercontinents (Pangea o Rodínia) per a fer casar aquestes quatre peces ara esgarriades.

Aquí em teniu. Pintant a l'estudi i amb el cap a Ortegal. Despenjant-me pels penya-segats per arrancar pinyes de percebes dels bons, dels de sol. Comptant seqüencies d'onades per no caure en la fatalitat; i és que venen en cicles de set. I aprofitant l'ocasió per a fer una excursió pel temps llarg de la Terra, per a tirar enrere uns eons que puc tocar (aquí resulta més que oportú el parer d'Aristòtil: "Allò vertader consisteix en dir que s'ha tocat.").
Tot just iniciar el viatge vaig prendre una de les dues mostres ortegalianes de la selecta pedreria que guarneix la nostra terrassa, i, ara, un bloc de tretze kilos de densa amfibolita regeix l'estudi. Va ser infantat en el fons d'una dorsal oceànica fa mil-cent-cinquanta-sis milions d'anys. No em fa res d'acariciar aquest bloc antic en nom de tots vosaltres.

L'Esperó d'en Girbén a la Mona Xica

2011-09-06T12:29:00.012+02:00

Per a qui no entengui la passió que alguns sentim per les pedres explicaré que té tots els trets, si no de l'amor, sí de l'enamorament. La mateixa atracció, obsessiva, plaent i vivificant, que ens pot despertar la veïna Genoveva -posem per cas-, alguns la sentim per una paret de roca com cal. I que ningú ens vingui dient que té poca gràcia, que resulta esquerpa o -ja el súmmum- que és matèria inerta, morta; que si en res som forts, com qualsevol ferit d'amor, és en desoir tanta xerrameca amb pretensions de sensata.

Fa uns anys vaig descobrir un nou racó excels del muntanyam del Solsonès. Més tard vaig tornar-hi per feina, i també retornar-hi...

Sense encara saber que uns incessants activistes de la vertical ja l'havien nominada com la Mona -després d'enfilar-s'hi pel seu caire més factible-, vaig fixar-me en una soberga agulla adossada a la cinglera. Després d'una llarga contemplació, i amb una complaença creixent, vaig imaginar-hi una línia esbojarrada però factible pel seu esperó més desplomat. Era quelcom que de llarg superava les meves escasses possibilitats; i el més assenyat hauria sigut dir: Jordi, treu-t'ho del cap. Que a aquesta mossa no li arribes ni a la sola de les sabates...

I tanmateix... Enlloc està escrit que l'escalada sigui un plaer solitari. Tot i que pugui ser-ho -i dels grans!-, normalment s'entén que és un treball en equip. I en això, com en moltes altres coses, és ben afí a la música: una progressió incessant a partir d'un acord. El difícil territori que pretenia explorar ja m'indicava la mena de compositor-instrumentista al que, necessàriament, jo hauria de seguir.
Vaig enviar-li al PACA un retrat de l'agulla amb una breu nota adjunta: Tot i que no ens coneixem, diria que aquest perfil t'escau.

Enfiladís i generós de mena (casteller dels forts), alhora que mestre percussor (és que és bateria), el PACA va trigar res a fer seu el meu projecte. Vam fer-hi una primera sessió de treball a partir de l'únic clau que jo hauria de clavar a la via. Després vaig prendre mal a la costella; un atzar que m'inutilitzava.

El Jaume va demanar-me si no em feia res que ell continués amunt: Tu tira!
I, oi tant que va tirar! Durant dies sencers!

Podeu llegir-ne el relat al seu bloc:
LA FESTA DEL PACA

Al final, i a dreta llei, n'ha quedat una més de les moltes Festes del Paca, un altre dels molts ardus itineraris que va obrint per les parets del món. Que s'en digui l'Esperó d'en Girbén és només decisió seva. No crec que haver "fotut un clau" i "pintat una Mona" siguin mèrits suficients com per atribuir-se la paternitat de res.

D'altra banda, no puc imaginar millor profit d'aquest esperó que el d'esperonar-me.

Goya als peus dels caos

2011-08-31T13:35:00.018+02:00

Passem per Castres amb un adreça assenyalada a l'agenda: el Museu Goya.

El museu ocupa l'antic palau del bisbe -un edifici que arquitectònicament ja paga la pena- i les seves tranquil·les sales permeten fer una ben curiosa excursió per la història de l'art espanyol. Des d'una munió de fantàstics ídols ibers fins a un inevitable Picasso de garrafa, passant pels mestres gòtics i barrocs (Borrassà,Velázquez, Ribera, Ribalta, Murillo i un destacable quasi-surrealista Zurbarán), i Fortuny, Zuloaga, Sorolla..., i un pati del Rusiñol que ja voldria jo al menjador.

Del Goya que dona nom al museu -sèries de gravats de perfecta estampa apart-, en tenen tres i tots boníssims: l'aclaparadora Junta de Filipinas, el vívid retrat de Francisco del Mazo, i l'obra per la que volgut entrar al museu, l'Autoretrat amb ulleres. A partir d'ara, quan pensi en Goya (un pensament més que útil) me l'imaginaré més proper, amb ulleres com jo.

En la petita història de com es va forjar aquest anòmal museu hi apareix un personatge que em diu forces coses del seu país, tant de França com d'Occitània. Raymond Nauzières (1861-1940) fou, com a arxivista i bibliotecari de Castres, el primer a pensar que aquests Goyas havien de fer-se públics. També va ser felibre, és a dir poeta i activista del Felibritge, el moviment occitanista fundat per Frederic Mistral; un moviment que, vist el panorama actual, va ser un de tants fracassos de la dignitat.

Un mèrit més que li hem de concedir a Nauzières és el de la descoberta del Sidobre. Com a excursionista, poeta i fundador de la secció local del Club Alpí, es va dedicar recórrer aquesta fantasiosa comarca veïna de Castres, a cartografiar-la i a nominar la infinitud de blocs que s'apilen als seus portentosos caos granítics, publicant-ne després els resultats de les seves descobertes. Així, si ara el Sidobre és un dels més estimables paisatges que ens puguem imaginar, poc o molt és per mor del Raymond.

Anava jo rondinant: On coi són el famosos pedrots del Sidobre? quan per poc no ens estampem al riu de pedra de la Rouquette. I quina cosa mai vista! Dir-li riu resulta correcte: bé escoltes la remor d'una aigua que no veuràs en cap moment colgada com està per aquest codolar fora mida.

Remunto la llera, 1/2 km o més, pel corriol que la flanqueja, per a després llençar-me, en una cursa brava, riu avall, saltironant per les testes dels monòlits. Que ningú ho provi, això de galopar per un trencacames com aquest, si abans no ha aprés els rudiments de tan salvatge i joiosa disciplina per les tarteres pirinenques. Si tingués més iniciativa de la que tinc, aquí organitzaria una cursa d'obstacles naturals que faria furor com a esport de veritable risc. Les teles me la traurien de les mans..., i res de permetre que els corredors anessin protegits com a gladiadors (com ha esdevingut norma)! La gràcia rauria en què els errors tinguessin el seu just preu i -digueu-me morbós-, que qui se la fotés necessités uns litres de mercromina i una bona mà de guix per a refer-se.

A la tarda, tot recorrent l'emboscat Caos de la Baume, entenc perquè el Sidobre no s'ha convertit en una meca pels practicants del búlder. Aquest blocs constitueixen una escenografia de conte però la seva superfície no té per on agafar-la. Cap relleu, cap presa, només els cristalls roents de quars, feldespat i mica. Al vespre maldo durant una estona amb una bola de petanca poc més alta que jo. La perfecció de la seva esfericitat m'acaba rebutjant tal i com preveia. Si més no, la impossibilitat, en el seu grau absolut, et lliura del fracàs.

No és que el Sidobre sigui només caos de granit. També hi corre un bon riu, l'Agout; als torrents podem trobar-hi salts que mereixen la seva anomenada; els seus boscos -de roure, castanyer o faig- fan goig de tan esponerosos..., tanmateix, una i altra vegada retornem al seu rocam identitari. Només cal passar per Burlats, la població monumental del Sidobre. A l'Abadia desensostrada hi trobem una meravellosa hipòtesi simbòlica. Què passaria si, en absència de creus, fos l'ou l'emblema representatiu de les nostres creences? Quina inversió més justificada; tota la joia i les prometences de l'inici en comptes del dolor torturat del final... Aquí recordo que som en terres tendents a les místiques alternatives, de càtars o albigesos, d'il·luministes i hugonots...

Retornem al plateau del Sidobre (per unes rampes del 30% que farien les delícies dels ciclistes) i dalt retrobem el granit: Qui en vulgui una llosa de la mida que sigui només ha d'aturar-se i agafar-la (si pot). Els vorals de les carreteretes són els magatzems de la infinitat de picapedrers de la comarca (aquí és produeix el 70 % del granit francès). També hi ha l'opció de passar per l'exclusiva Boutique du Granit i emprovar-se uns quants modelets...

Poc o molt, aquí tothom passa per la pedra. Resulta imprescindible acostar-se a Sept-Faux i conèixer la Mme. Archimedes, l'amable senyora que t'obre les portes de casa per tal de poder passar de la teoria a la pràctica. Ella soleta, amb un curiós bastó del que'n penja un cistellet, es capaç de moure dos penyals apilats que pesen més de 900 tones!!! (el cistellet, no cal dir-ho, és per recollir les almoines que mereix la seva gesta qüotidiana). Sembla una mica de Sísif, això de viure de moure un pedrot...

Passarem la jornada dedicats al caos, a aprendre la impagable lliçó sobre les virtuts de la desorganització que ens ofereix; a recórrer minuciosament els chaos i prendre imatges de tots els blocs que Nauzières va batejar ara fa un segle. Només ens deixarem les Trois Fromages per així tenir una innecessària excusa per a retornar-hi.

Tot buscant bolets, grans rocs i, també, la salvació.

2011-08-25T18:04:00.015+02:00

És nostrada tradició anar a acaçar bolets a finals d'agost (acaçar: Cercar amb sol·licitud i tenacitat una cosa; desitjar, procurar obtenir); una tradició que posa a prova la mica de coneixença del bosc que pugui tenir. Cal -a ningú se li escapa- haver estat atent a la climatologia i calcular estatges, orientacions i altituds, per a poder fer una collita tan primerenca; i enguany tot s'ha agreujat amb les calorades de darrera hora... Davant del repte anual no he volgut retornar a la meva infal·lible rossinyolera de l'Alt Ter. Massa fàcil! Me les he empescat per a trobar rovellons a baixa altitud (poc més de 1000 m) i a peu de cotxe ("¡Que me aspen!" és l'anacrònic crit que profereixo quan veig bolets del vehicle estant). I..., oi tant que me n'he sortit!

Primer fem via fins a Prada de Conflent; més concretament fins al seu SuperU, el lloc més proper on proveir-se d'algunes exquisideses d'aquelles que t'alegren la vida: uns memorables musclos en conserva, unes cerveses corses Pietra a la farina de castanya, o les seves patates fregides al wasabi (de llarg, les de l'U són les més rabiüdes de totes; en tenim la certesa total).

Després ens enfilem a la Roca Gelera, un desert calb on destaca un caos granític tan formidable com negligit pels practicants del boulder (sembla que sigui de predicar en el desert en qüestions rocalloses). Passat Sornian resseguim de bell nou els meandres del Desig (i no és cap fórmula poètica: tot i que els francesos li diguin Desix, aquest afluent de l'Aglí es diu Desig.., voleu nom més preciós per a un riu?). Parem a dinar a l'Illa de l'Aglí, un indret al que tenim tirada per la seva bellesa. Enguany, i és novetat, està ocupada per una comuna de jipis autèntics, de vagarívols perroflautes circenses. Una dotzena llarga de furgons adaptats, de penosos camions reconvertits, acampen sota l'arbreda; fa un mes ja hi eren. Com que d'espai no en falta no ens molestem.

De l'Illa, en un no res, som als vinyets de l'ampla vall de la Fenolleda, que creuem per a endinsar-nos a les Gorges de Galamús, on no ens aturarem perquè ja les tenim bastant conegudes. Bé, ens aturarem al beneït semàfor que decideix el pas alternatiu per la impressionant carretera soscavada. Aquest brusc congost és, encara, el límit nord de la meva terra... Que un miserable reietó castellà signés el Tractat dels Pirineus a canvi de res em sembla un oprobi del que, perfectament, puc desentendrem. Temps hi haurà per a refer la il·lusió -em dic.

Per il·lusió, la de veure, per fi, el Puèg de Bugarag net de núvols (Puèg i Bugarag són la seva genuïna grafia occitana, als mapes francesos consta com a Pech de Bugarach). Cinc cops havia passat pels peus del cim de les Corberes i sempre l'havia encertat emboirat i plujós. La muntanya -o, millor dit, serra- té el seu què... I no només perquè remeti a l'estructura naviliera de Montserrat (de fet atenyen la mateixa altitud)... D'un temps ençà, colles de sonats, d'aquestos que corren pel món, viuen obsedits amb aquest cim. La cosa ve de lluny i per la xarxa se'n troben un munt (d'aquelles amb la fatídica Csans per a fer més por): fins i tot es diu que l'Spielberg es va inspirar en el Bugarag per als seus Encuentros... Sembla que la muntanya oculta al seu interior una gegantina base extraterrestre i que qualsevol que tingui dos dits de seny farà santament de pujar a la muntanya el 21-XII-2012, quan el Món sencer se'n vagi en orris segons el pronòstic maia, perquè serà admès a la mega-astronau-marciana i, així, salvar-se.

Poca broma amb el tema..., que només cal llegir a la premsa els maldecaps de l'alcalde del llogarret dels seus peus. De moment ja ha imposat unes fortes restriccions immobiliàries que filtrin l'allau de grillats que pretenen viure a tocar la salvació; i ja està demanant ajuda per fer front a les desenes de milers d'expectants forassenyats que es preveuen d'aquí poc més d'un any en un poblet d'un centenar d'habitants...

Ja podeu imaginar-vos el sensfí de qüestions a la que ens acara tal trepa de frikis: A l'astronau, pots pujar-hi amb un bon pernil? Hi haurà un bar ben proveït? S'hi admet música o hauràs de suportar in aeternum el fil musical marcià? I no serà que els extraterrestres són menys generosos del que aparenten i en realitat han vingut a aprovisionar-se de carn?...

Jo, que no sóc friki sinó tot el contrari, vaig envoltant la muntanya prenent imatges per a composar immensos llençols de megapíxels que documentin fil per randa la seva pared oest mentre em demano: Com és que no forma part del nostre repertori clàssic d'escalades? Algú, apart de l'incessant de l'Armand, s'hi ha acostat mai? D'aquí a la Fi del Món..., seré a temps d'obrir-hi una nova via?

De Bugarag passem pel Coll de Sant Lluís i ens endinsem al brutal rascler emboscat de Fanges on encertem els primers rovellons... vells i ben corsecats per la xardor. Millor serà guanyar alçada. Per un vial amb un punt d'esglai acabem a l'avetosa del Bac Estable on farem nit amb vistes a la Pica del Canigó. Ai de nosaltres si haguéssim vingut cinc dies abans quina collita no hauríem fet! Tot i que la majoria tocats, rovellons a cabassos! Reconec que el Lactarius salmonicolor, el rovelló d'avet, no serà mai l'estrella dels rovellons, que amargueja netament, però com que ja som adults no ens desplau l'amargor i l'Anna se les empesca per accentuar-ho cuinar-los amb cervesa corsa.

Per a qui s'hi vulgui entretenir afegiré el relat de la cèlebre aviatrice Claire Roman que va perdre la vida en percudir contra aquesta muntanya. És un micro-roman fascinant que a algú se li va acudir palplantar a la nostra collada d'avui.

Un cop acomplerts els nostres objectius anirem fent via, xino-xano cap a casa, per aquests abruptíssims estreps septentrionals de la Serra de Madres; que els gavatxos amb un absolut desvergonyiment anomenen Les Pyrénées Cathares. No puc estar-me'n de quedar de nou meravellat davant de tanta roca amb aparença intacta. No acabo d'entendre com és que ningú la festeja. Penso en les desenes de vies paral·leles que s'enfilen a les parets de la Noguera, l'Alt Urgell o el Berguedà, i no entenc aquest oblid rocallós.

La mare del tano! El Roc de l'Assestadou, assequible en una mitja horeta planera, té dibuixada una clàssica d'escàndol, d'aquelles per sempre, de la que no sé trobar-ne notícies. A mica que em refaci de la costella i hagi recuperat la forma, serà qüestió de trobar un company -traçut i valent- i anar a treure-hi el nas. Esperem que sigui abans de què, com diuen, peti tot.

Qui tingués els seus rius!

2011-08-21T10:34:00.004+02:00

Qui tingués rius de debò com els francesos, o els d'Europa. Allà l'afluent d'un afluent ja és un riu amb cara i ulls; no com aquí, on ens hem acostumat a uns cabals migrats escolant-se per unes lleres balderes. També cal dir que, en haver construït la nostra modernitat a partir dels rius, aquests van quedar desfigurats per un cinyell de rescloses, colònies, clavegueres...; amb el cost afegit d'una pèrdua d'estima pels paisatges fluvials que encara no hem sabut recuperar.

Jo, que n'estic enamorat de les aigües interiors, que poques coses conec de més plaents que lliurar-me a la deriva per uns bons meandres o sestejar a l'ombra d'una verneda tot admirant l'espectacle fascinant d'un blauet pescant -zas!, una sageta blau-metàl·lica fulgurant-, jo, doncs, envejo els rius magnífics que tenen els francesos i el bon ús que en saben fer. Allà no són uns negligits espais dels malendreços sinó un front al que abocar-se.

De tot això hem pogut rumiar-ne llargament a les ribes de l'Aglí, de l'Agout, de la Durbie, de la Jonte, del Tarn o de l'Aveyron. Aquí us ensenyo uns quants cromos:

Quedaria pendent per a una altra ocasió (millor a finals de primavera amb menys visitants) repetir el descens dels 170 kilòmetres del Tarn, entre els ponts de Quézac i d'Albi, però no amb cotxe com aquest cop sinó amb piragua. Algú s'apunta a deixar-se portar pel corrent?

Del final al principi

2011-08-12T10:04:00.008+02:00

Alhora que R.L.Stevenson es demanava "Què he de fer per a viure una aventura verídica i poder tenir, així, coses per a explicar?", al 1872 Negelmackers fundava la Wagons-Lits i amb ella el modern viatge turístic. Imagino que encara ens movem entre aquests dos pols i, també, davant la necessitat d'explicar un viatge m'urgeix la pregunta: Com ser succint?

Ara recordo la resposta del meu padrí en ser preguntat sobre NY (a finals dels 60 ell era el primer conegut que la visitava). Ni tan sols va dir "Brutal!"..., només "Bruta!". Una conclusió que ho deia tot d'ell i res de la ciutat, i que, ja de petit, em va ensenyar a sordejar durant l'anual visionat dels seus carros de diapositives, no fos cas que m'anorreés tot allò que de fabulós tenien llocs com el Salto del Ángel o la Polinèsia; llocs que fa quaranta anys el padrí inaugurava pel turisme català.

Quan al 1977 vàrem trepitjar Manhattan vaig veure que s'havien afanyat a fer neteja; i al 1997 que l'endreça encara es mantenia.

Com ser succint, doncs, i no anar atabalant amb un dubtós anecdotari viatger, i, encara menys, mirar d'embotir un nou feix d'imatges a l'atapeït arxiu icònic que tots tenim? De la darrera excursió per alguns racons occitans, després d'un fort destil·lat, n'han quedat unes 250 imatges vàlides i ara caldrà fer-ne una esporgada radical.

De tot això se'n podria perfectament parlar a l'indret que recull la darrera de les imatges d'enguany. Un cafè filosòfic és una immensa prometença i més si pertany al CORNELIA, un d'aquells hotelets de somni (per qui se'l pugui pagar); del que us recomanaria l'habitació "La Romantique" amb llit rodó, jacuzzi i wifi (que filosofar cansa més del que sembla). Això para al casc medieval de Bruniquel, una vila encimbellada en un meandre de les gorges de l'Aveyron; un lloc tan habitable que s'hi coneix població des de fa 350000 anys. Era tan d'hora quan ens hi passejàrem que no ens varem creuar amb ningú, fet que ens va fer creure desitjables uns preciosos palaus del XIV en venda; una opinió que hauria variat al migdia, quan el poble funciona com escenografia turística a ple rendiment.

Vam remuntar els carrerons fins al llegendari castell, que, com tan sovint passa per aquestes dates, trobàrem desfigurat pels escenaris del seu festival de teatre. I, en veure el cartell de La Bella Helena que a les nits s'hi estava representant, vam arrencar a córrer cames ajudeu-me.

De l'altre extrem del viatge, del seu inici, en recupero una imatge inesborrable...

Plovia sens parar, cosa que magnificava la solitud de les Corberes. Seguíem un estret fil d'asfalt entre els colls de Paradís i de l'Òme Mort i, de sobte, vaig frenar davant la portalada del paller d'un mas aïllat. Mentre la retratava un home osc aixoplugat sota un porxo va assentir amb orgull.

Davant d'aquesta porta estic obligat a ser succint... I si algú es veu amb cor de creuar-la, que vingui i m'ho expliqui.

Ocupant la França

2011-08-08T17:33:00.013+02:00

Davant d'un mapa de LA COMMUNAUTÉ imagino un viatge a l'antiga...

Tampoc és que aquest disseny del món sigui tant vell, És només del 1942, de quan va ser editat aquest manual escolar de geografia. Una peça, ara de col·leccionista, i que feia suar als estudiants durant l'ocupació (bé, ja sabem que dir-li ocupació al festeig amb els nazis no va ser majoritari d'entrada). Com que la tradicional bondat de la geografia descriptiva francesa encara no l'ha superada l'internet, he recuperat aquest vell volum de les lleixes per a fer-me una idea de les terres que enguany volem descobrir. Sens dubte, molts dels matisos de la geografia humana hauran canviat, però, la física -el relleu, la geologia, la hidrologia, el clima i la vegetació- que aquí llegeixo, per força ha de continuar valent.

Convençut de la impossibilitat del viatge sense un criteri ferm i autònom (altra cosa és el turisme), i aquí la meva idea és la d'un creixement radiant -d'una annexió territorial progressiva que s'abstingui de salts aeris i que permeti correlacionar allò conegut amb allò per descobrir-; al 2011 mirarem d'omplir un modest espai, desconegut i proper, de la superfície actualment francesa.

Serà un viatge modest que triangularà uns punts del mapa ja coneguts: el Coll de Sant Lluís a les altes Corberes, amb les ciutats de Florac a les Cevennes i de Montauban a les planes de la Garona. (Tot veient com el meridià de París creua aquest espai, ja imagino noves triangulacions que refacin l'èpic mesurament i ens portin de nou París...)

* * *

Com vaig escriure abans de sortir, comencem a l'antic límit nord del nostre país, en un coll de la serralada de les Corberes on, tot i més esvaïda, recupero la proclama fronterera que algun il·lús va pintar..., en francès, com déu mana!

Tan sols afegir una dada de viatge que ens ha deixat perplexos: per impossible que pugui semblar, i més en un destí tan pròxim, no ens hem creuat amb cap català... Creieu-nos! I d'espanyols ja ni dir-ho. No sé si és que no han sortit o si eren al Bàltic, o a la Mongòlia exterior..., però aquell "Ca macu!" que et fa sentir com a casa, misteriosament, no l'hem sentit enlloc.

Dies quiets

2011-07-23T11:23:00.032+02:00

Necessitàvem, tots dos, uns dies pacífics i hem anat, com qui diu, a la cantonada; a una cantonada feréstega per on poca gent passa.

Primer al Port del Comte, al seu vesant respectat, no al trinxat per l'estació. Els plans de Bacies i de la Bòfia ofereixen una calma immensitat enlairada. Res a veure amb "El soroll i la fúria" que començo a llegir.

A la tarda ens perdem, ara l'un ara l'altra, per aquesta prada sens fi. L'aire fa goig de tan perfumat pels clavells de pastor, ara en plena florida. Tot i que hagi passat el moment àlgid de les flors encara puc arrossegar-me pels prats i retratar algunes joies menudes. Ampliat, el fiteuma revela la seva extrema fantasia i els lots, minúsculs i banals, puntuen l'herbei amb unes gradacions cromàtiques ben mendelianes. Sec i punxent, el panical blau es dreça entre les pedrusques.

Tramunto les collades harmòniques per endinsar-me, breu, a les pistes. Tan sols fins al trau de la Bòfia, una de les nostres boques d'avenc més cèlebres. Llegendes apart (de galeries fabuloses que arriben a l'Estany de Banyoles!), imagino la feina dels que venien a buscar-hi el gel que s'hi acumula; antany molt, i ara ben poc.

* * *

Tot és com sempre de quiet a les ribes de la Ribera Salada. Aquí no ens hem de preocupar, fa anys que freqüentem aquest meandre i ja som capaços de moure'ns-hi a ulls clucs.

Passo les tardes penjat a l'hamaca amb el Faulkner entre les mans. Em sosté la blada de fulla petita, una vella amiga a la que cuido de fa temps pel molt que m'ofereix. No us explicaré la mena d'encesa que viu a la tardor.

A una quarantena de passes s'escola la Salada. Ara tota barrada per les petites rescloses de còdols que alcen els pescadors.

Quan pica el sol de migdia corro per la llera i prenc panoràmiques subaquàtiques de les preses. Algú que em veiés pensaria en les trifulgues del Mr. Hulot... Si fins em faig gràcia a mi mateix amb les penúries poca-soltes que passo per aconseguir les meves imatges remullades!

També gravo uns llargs vídeos de la mà de la nina intentant, inútilment, aferrar les cintes de setí roig que serpentegen empeses pel corrent. Tenim metàfora! -crido fort tot veient-ne els resultats. Ara sols caldrà muntar-la i que me la musiquin.

Eclíptica 2011

2011-07-17T17:49:00.005+02:00

Dissabte vinent, 23 de juliol, celebrarem la tercera edició de l'Eclíptica. Només demano -exigeixo- al cel que faci bo. Sobre la bondat dels músics posaria la mà al foc. Abans serem uns dies fora en un dels nostres congostos, fent pànxing; que la costella no dona per més.

Foravial # 500

2011-07-12T07:34:00.025+02:00

Aquests dies, apart d'aconseguir interioritzar la motricitat alentida d'un ancià artrític, m'afanyo a aplanar l'alterosa pila de llibres de l'estudi. Ara porto dos dies fent un atac seriós al Sin Salvación del Peter Sloterdijk: "El Déu que encara pugui salvar-nos es pren el seu temps."

Endinsar-se pels túnels obscurs de la filosofia alemanya mai arribarà a ser una lectura massificada. Demana voluntat, un seriós entrenament i, pel damunt de tot, la descoberta prèvia de què darrera la seva aspror hi ha el què tant busques: una gran escriptura. Au si no en té de suc el títol d'aquest assaig que trobo al llibre: La época (criminal) de lo monstruoso... A què pot fer cap?

Si fos obra d'un pensador francès amb tirada a la semiologia postmoderna no hi faltaria un capítol dedicat a detectar el retorn dels monstres en la nostra societat. El trobaria en l'èxit de les sèries de zombis i vampirs, en la idolatria pels X-Fighters, en la faç tibant del Berlusconi o en les desfilades d'alta costura. Tanmateix, l'Sloterdijk és alemany i no va a trair, així com així, la seva tradició.

Ell apunta més alt i l'època (criminal) de la monstruositat són els cinc segles d'evolució de la modernitat, entesa com a implantació global de l'artificialitat. I, què voleu que us digui? Fins el més optimista ha d'acabar concedint-li la raó a un pessimista motivat, a condició que se sàpiga explicar amb estil. I, d'estil, l'Sloterdijk en té; un estil que es manté dins la tradició aforística dels bons cops de puny a la taula nietszchians. I no hi ha estil capaç de fer anar més de cul a un lector-subratllador com l'aforístic.
És un veritable "no-parar" de guixar...

- La modernitat és la renúncia a tenir una coartada.

- Per a la teoria moderna, l'home és l'ésser que ha abandonat la seva casa, encara que sigui amb l'excusa de condicionar-la millor.

- D'aquesta forma s'acompleix la modernització com a triomf del comunisme temporal pel gènere humà en la seva totalitat.

- Aquest present terrestre es realitza com igualtat dels homes davant les notícies. Doncs les notícies no són només un gènere lingüístic mundial entre d'altres...

- Del vidre i de l'acer, de nous materials i de nous sistemes d'escriptura creix un entremón que no pot clausurar-se ni ser dominat per cap síntesi...,

- Qui creu estar veient el pròxim final del què sigui treu conclusions falses del seu cansament dels processos mundials.

Llegint-lo amb atenció trobo que, de fet, em situa entre els reduïts grups de resistents al corró de la modernitat; als quals -i en positiu- Sloterdijk titlla de "conservadors". Som aquells que, enfront la definitiva globalització, encara defensem les bondats d'un "regionalisme" i, també, tots aquells que mantenim una fonamentada "preocupació ecològica" (res que hagi de ser confós amb la crida dels innombrables lemes-placebo com ara Bio-, Eco-tech, Smart, Ultra- o Adventure).

Arribat a aquest punt, se m'ha acudit que rastrejar el meu tarannà dins del Foravial seria una manera profitosa de celebrar els primers 500 apunts. (500 si excloc els 278 previs de L'Empriu i el dret de pas, és clar). Però, com fer de saurí dels propis interessos? Com detectar, sense entrar a fons en els perquès, què sí i què no? O, millor dit en el cas d'un rodamón, on sí i on no? Seria possible una mena d'índex analític dels indrets aquí tractats, com una cartografia sumària del meu volgut univers? Res de més fàcil de projectar. Només demana la paciència d'anar recorrent, un per un, els 500 apunts i anar clavant al mapa la xinxeta virtual corresponent a cada lloc referenciat. La gràfica resultant -ho sé d'antuvi- haurà de palesar el meu criteri d'expansió radiant; com, efectivament, mostren els resultats.

Aquí m'aturo. Sense anotar tots els indrets extra-terrenals que he visitat; el més distant de tots ells la formidable col·lisió de les dues galàxies Antennae, a 45 milions d'anys llum..., un succés de quan aquí prosperaven els mamífers arcaics però que veiem en present. I m'aturo un punt parat davant d'una coincidència que detecto. Oi que Sloterdijk tracta a la nostra època de criminal? Aquest exercici d'avui és exactament al que es dedica la Geographic profiling, aquella branca de la criminologia que manta vegades hem vist a les pel·lis i a la tele. Ja sabeu: aquells investigadors parats davant d'un mapa mirant d'esbrinar el perfil d'un criminal pels indrets on ha deixat rastres de les seves malifetes. La sèrie de les meves suma ja més de cinc-centes.

5 poetes, 5

2011-07-06T09:30:00.040+02:00

A salts, en contínues travesses... És una de les possibles maneres de llegir però no tots els llibres l'admeten. Aquest quasi ho exigeix.

Sabedor que al llarg del temps hi aniré tornant, vaig d'una riba a l'altra del volum com qui passa un riu a gual: mirant d'escollir les pedres d'aparença més planera. D'opcions de trànsit n'ofereix un munt. El mínim són cinc salts, cinc escales als cinc ports segurs que, segons l'Antoni Marí, asseguren una bona navegació per la poesia moderna. Poe > Baudelaire > Mallarmé > Valéry > Eliot.

Podrien haver sigut uns altres? I perquè no: Whitman, Rilke, Cavafis, Lorca i Pessoa? Tots ells substancials, sí, però, tanmateix, no dibuixen la definida línia successòria del quintet que aquesta antologia recull.

Cinc grans poetes, doncs, amb lligams decisius..., i ni un poema com a tal. Tan sols aquells textos tan difícils de trobar a casa nostra: només assaigs, articles, conferències, correspondència... Tot prosa sobre poesia (que és com dir sobre tot el possible) amb un muscle extraordinari en tots els ordres; no només en el poètic. Alertant d'això, tothom entendrà que el present recull defugi qualsevulla pressa lectora. Li fas una passada. Anotes uns passatges enlluernadors... I l'endemà, o l'altre, hi tornes amb les ganes intactes.

[...] Es en la música, quizá, donde el alma alcanza de manera más íntima ese gran final por el que lucha al recibir la inspiración del sentimiento poético: la creación de la belleza celeste. Puede ocurrir, de hecho, que en ocasiones se alcanze realmente ese final sublime. A menudo se nos hace sentir, con un estremecimiento de placer, que en un arpa terrenal se han pulsado notas que no pueden serles desconocidas a los ángeles.

Edgar Allan Poe
El principio poético

Se ha hablado mucho en estos últimos tiempos de Edgar Poe. El hecho es que lo merece. Con un volumen de nouvelles, su reputación ha cruzado los mares. Ha asombrado, sobretodo asombrado, más que emocionado o entusiasmado. Ocurre generalmente lo mismo con todos los novelistas que se mueven apoyándose sólo en un método creado por ellos mismos, y que es consecuencia de su personalidad. No creo que sea posible encontrar un novelista fuerte que no haya llevado a cabo la creación de su método, o, mejor, cuya primitiva sensibilidad no se haya reflejado y transformado en un arte concreto. También los novelistas fuertes son todos más o menos filosofos: Diderot, Laclos, Hoffmann, Goethe...

Charles Baudelaire
[Presentación de Revelación magnética]

En efecto, traigo noticias. Las más sorprendentes. Un caso igual no se ha vivido aún.
Se ha tocado el verso.
Los gobiernos cambian; la prosodia queda intacta siempre: sea porque en las revoluciones pasa desaprecibida, o porque no se impone el atentado con la opinión de que este dogma último pueda variar.
[...]
Si, en el futuro, en Francia, resurge una religión, será la amplificación en mil gozos del instinto de cielo en cada uno; mejor que otra amenaza, reducir este impulso al nivel elemental de la política. Votar, incluso para si, no contenta, como expansión de himno con trompetas que convoca al júbilo de no emitir ningún nombre; ni el motín envuelve suficientemente con la tormenta para chorrear, confundirse y renacer, heroe.

Stéphane Mallarmé
La música y las letras
(transcripció d'una conferència dictada a Oxford i a Cambridge)

Se creyó por mucho tiempo que algunas combinaciones de palabras podían estar más cargadas de fuerza que de sentido aparente; eran mejor comprendidas por las cosas que por los hombres, por las rocas, las aguas, las fieras, los dioses, por los tesoros escondidos, por las potencias y resortes de la vida, más que por el alma razonable; más claras para los espíritus que para el espíritu. La misma muerte cedía a veces ante los conjuros rítmicos y la tumba dejaba escapar un espectro. Nada más antiguo, ni por otra parte más natural, que esta creencia en la fuerza propia de la palabra, que se creia que actuaba menos por su valor de cambio que por alguna clase de resonancias que debía excitar en la substancia de los seres.

Paul Valéry
De l'assaig Le decía yo a veces a Stéphane Mallarmé

[...] lo más que se puede decir, y ya es mucho, es que lo que (Baudelaire) sabía lo descubrió por su cuenta. En sus Diarios íntimos, y especialmente en Mi corazón al desnudo, tiene mucho que decir sobre el amor entre hombre y mujer. Un aforismo que se ha citado con frecuencia es el siguiente "La volupté unique et suprême de l'amour gît dans la certitude de faire le mal". Esto significa, a mi juicio, que Baudelaire ha percibido que lo que distingue las relaciones entre hombre y mujer de la cópula de las bestias es el conocimiento del Bien y el Mal (del Bien y el Mal morales, que no son el Bien y el Mal naturales ni lo Bueno y lo Malo de los puritanos). Como tenía una noción imperfecta y vaga del Bien, fue almenos capaz de comprender que el acto sexual como acto maligno es más digno y menos aburrido que el jovial y natural automatismo "dador de vida" del mundo moderno. Para Baudelaire, la maniobra sexual al menos no es algo análogo a unas sales medicinales.

T. S. Eliot
Baudelaire

Just ahir, mentre llegia el poema Las d'un amarg repòs del Mallarmé, pensava en aquells profits que pretenia treure'n del meu forçat repòs. Valgui l'entrada il·lustrada d'avui com a mostra de la meva voluntat.

Ah! I qui aconsegueixi, ja no dic treure-li tot l'entrellat, acostar-se al sentit dels retrats -marca de la casa-, tindrà com a premi la ploma sintètica TRADIO amb què ahir els vaig dibuixar.

Repòs

2011-06-29T11:59:00.004+02:00

Aquesta és una imatge ben fresca, de fa només un parell d'hores, del meu interior blocaire per la banda del cor.

Apart d'una tanda d'injeccions i d'un munt de sobrets -un cada 8 hores- el metge d'urgències m'acaba de recomanar repòs. Tampoc és que calgués..., si no fos pel voltarén de cavall ara estaria paralitzat. Un dolor d'aquells atuïdors, en un parell de dies, ha anat creixent fins anular-me. I tot per una estúpida caiguda casolana fruit, tan sols, de la meva insensatesa. M'he fet una fissura al novè arc toràcic i hauré de guardar repòs. Malament rai si no aprofito l'ocasió per a pensar a fons en el munt de millores que tant necessito. Ara mateix em poso a la feina de reposar amb profit.

La Desvetlla (2)

2011-06-28T09:07:00.017+02:00

Insistim en el nostre programa. Només passar el túnel del Pimorent tornem a endinsar-nos a les boires que enceguen la vall de l'Arieja. Mentre esmorzem a Acs queda clar que no fa dia per a conèixer la Muntanya de Taba... Reculem cap a Andorra i al arribar al Pas ens saluda un sol espaterrant. Rumiem un nou pla als deserts pàrquings de Grau Roig.

Ens endinsem a la Vall d'Incles. El nostre serà un més del centenar de cotxes aparcats al pont. Remuntem el riu de Juclar afegint-nos a la festiva processó de muntanyencs ocasionals. Ens obsedirem amb els calçats inadequats que porten alguns: xancles de platja aquí pel pedregar; sandalietes de taló..., d'espart que s'amari bé del rierol que llisca pel camí... Apartant-nos de la gentada trobarem el nostre lloc en un illot del torrent.

Després desfilem cap a la Coma de Ransol, molt menys concorreguda tot i els seus mèrits evidents. Dinem al costat del riu i sestegem, jo a l'ombra i l'Anna al sol. Després canviarem de vall, tramuntant per enèsima vegada el Coll d'Ordino. Seguim amunt, amunt fins el límit superior, fins la Coma del Port del Rat, no lluny de la boca andorrana del túnel que havia de connectar amb França. Aquí és on passarem la tarda i la nit.
Mentre l'Anna llegeix jo m'entretinc amb coses menudes. Filmo uns bons vídeos de la nova fornada de capgrossos -tots idèntics- que omplen les basses més somes...

Passejo pel vora-riu tot mirant de no afetgegar les glorioses gencianes alpines; cosa sovint impossible de tantes com n'hi ha.

El món em sembla endreçat a més no poder. Damunt d'una àrida pedrusca hi floreix un matollet de crespinells nans amb tonalitats roents..., i dues passes més enllà tot esdevé diferent...

Ara retrato una de les moltes pinguícules grandiflores... Tampoc és que siguin tan grans les flors de les violes d'aigua, una de les dues plantes carnívores de la nostra flora (l'altra és la també muntanyenca dròsera). A les seves fulletes apegaloses s'hi veuen mosquitets que les violes saben digerir.

Després, i com vaig aprendre fa un munt d'anys, rossego les petites rels de les regalèssies de muntanya. El gust és ben bé el mateix i són un aport important de vitamines. A les marmotes i als isards ens encanta la regalèssia... Però a Andorra pràcticament no n'hi ha de bèsties així. És la llei de l'escopeta.
També retrato flors desconegudes que més tard consultaré al Vigo, a L'alta muntanya catalana flora i vegetació que és la bíblia pel que fa a aquests temes.

No per abundosos deixen de ser bells els florits matolls de neret (que en la parla andorrana anomenen abarsets). Va caient la tarda, amb parsimònia. S'atura una furgo al costat de la nostra i un xicot em demana per uns llacs molt bonics que li han dit al càmping. -Segur que es tracta dels de Tristaina. Veieu aquell cim alterós? Doncs són als seus peus. S'hi va per aquell camí tan marcat que flanqueja el pendent. -Creus que tenim temps suficient per arribar-hi amb el crio? -Home, podríeu però després us sabrà greu no poder entretenir-vos-hi. La nit no trigarà a arribar.

S'allargassen les ombres i, mentre fem les partidetes de Rumi, anem veient com una per una es van apagant les puntes de la corona de cims que ens envolta.

Sense arribar a ser nits blanques, les d'aquests dies són nits breus que et fan pensar en les delícies d'una continuïtat. Tard, com pertoca al minvant, em desperta la lluminària de la lluna ixent. Surto a fora i m'atordeix la fulgència de l'estelada. Major nitidesa no és concebible. Els dos brancs que divideixen la Via Làctia són uns núvols de llum i, sobreposat, el Triangle de l'Estiu no pot ser més conspicu: la blavissa per joveníssima Vega de la Lyra, Deneb al cap del Cigne i Altaïr al cap de l'Àquila. M'entorno al llit més que feliç.

Obro els ulls quan dir que clareja encara és dubtós. I torno a fer-ho quan ja és una evidència. Hi ha cap goig major que el de percebre el pas del temps amb una absoluta meticulositat? Sí que n'hi ha un que ho supera: el de fer-ho amb l'Anna dormint plàcidament al costat!

Abans de les set ja sóc fora -amb un cafetó dins-, per mirar d'explicar el nostre lloc en el món a base d'ombres i reflexos. Avui no em capficaré amb la brava cresta del Cataperdís..., ja la vaig recórrer fa uns uns anys. Avui anirem, altre vegada, als estanys de Tristaina.

La Desvetlla (1)

2011-06-27T11:25:00.023+02:00

Defugir les nostres passions..., mirar d'estalviar-nos-les com si això ens possibilités l'accés a l'acceptació que tant necessitem..., em sembla la pitjor de les tries possibles. (En el ben entès de passions benèvoles, que n'hi ha un escampall de perverses i lícites com la taurina).

Una passió força comuna és la viatgera agermanada amb la lectora-escriptora... I d'aquesta naltros en som sobre-manera ferits. L'Anna em diu de la seva necessitat de muntanya (un equivalent al delit de magnituds superiors, d'un buidatge alterós de les misèries forçades, d'un rebuig infinit a les receptes caduques dels manaires de torn; ara uns cristians encara obcecats en què la il·lustració i les seves derivades socials són ser un mal lleig que convé exterminar).
Jo -que sóc molt de fer-li cas a la sensatesa de l'Anna- rebusco pel món proper un destí viatger propici a les nostres necessitats: Al caire del Donasà és on et sentiràs feliç-li auguro a l'estimada amb la ignorància d'un estranger presumptuós.
Després ja ve el famós pepe amb les "rebajas". Una oclusió boirosa i molla ens acompanyarà pels quilòmetres que recorrerem per aquesta immensa extensió boscosa de tarannà atlàntic; un bé de déu de faigs i avets que els pamflets gosen anomenar de "canadenc" (ja té collons que per preuar una de les majors de les nostres masses boscoses properes haguem de recórrer a símils semblants!).

Defugint la negació celeste del Donasà retornem al sol de la Cerdanya...
Ens perdem pel Caos de Targasona on, apart del pertinent estol de rocs fantasiosos que li donen nom, encertem una gloriosa brotada boletaire de mollerics i llores; aviat oblidada per l'encontre amb les ovelles negres del Caos -des d'ara ja mítiques-. Res en sabíem dels ferotges atacs d'aquesta variant agressiva dels sempre dòcils xais! No sóc d'acovardir-me però li he de donar la raó a l'Anna: aquelles 5 bèsties eren molt pitjors que els 5 lleons més busca-raons dels que mai n'hàgim tingut notícies (feu créixer el conill assassí dels Monty Python deu vegades i multipliqueu-lo per cinc, així us podreu imaginar les bèsties amb que ens vàrem enfrontar).
Salvat feliçment l'escull de les bèsties atroces, vam fer via per prades pletòriques de rovells d'ou, orquídies i bistortes magnífiques; per la versió floral de la joia, si és que n'hi ha cap d'altre.

Acabàrem el jorn als rasos de Bena; un dels reclaus cerdans més fabulosos que conec. S'esllanguia el dia amb la paciència del solstici mentre constatàvem -de dalt estant- la magnànima combustió dels focs d'artifici que uns poderosos terratinents havien traginat pel túnel, amb sobergs 4x4's; tot tirant de beta de la darrera cosa que serien capaços de deixar enrere: abans un acomiadament massiu dels seus servents que perdre la tarja blanca de l'empresa.
Mira l'esclat de Guils!
Ep, els de Das no hi van a la saga!
Aquest potent esclat roig deu ser cosa de les excitades d'Estavar...!
Apa-li quin gasto ha fet el d'Urtx .
Una despesa evanescent com cap altre.

L'endemà d'aquesta nit tan curta descobriré, al cap de lloses granítiques que ens envolten, signes bimil·lenaris gravats. Que mai seràs el primer enlloc hauria de ser una necessària premissa del bon viatger.

D'una aristocràcia blocaire

2011-06-22T13:06:00.011+02:00

Res en diria si no hagués l'hagués detectat com una pràctica freqüent; per bé que només restringida a uns sectors minoritaris. La majoria de blocaires som del poble i, per tant, donats a la correspondència fàcil, a acceptar la participació de tothom amb alegria, a respondre a cadascun dels nostres lectors com bonament sabem, i a procurar acostar-nos a casa seva per a dir-hi la nostra, sovint o de tant en tant, amb més o menys encert.

Enllà de la majoria del gran col·lectiu hi ha el reducte d'aristòcrates que anunciava; gent ferma -sí-, que tenen suficients notícies de què els sovinteges per l'habitud dels teus comentaris però que saps del cert que, ni mal de morir, mai t'adreçaran un rengle ni d'estima ni d'enuig. Serà per com els han forjat, però tot apunta a què dedicar una engruna del seu inestimable temps a semblants menesters la deuen creure de pocapenenes (l'empatia és cosa de menuts com tots sabem). Ells es volen molt pel damunt del sistema, tant per a tu -i prou et consta- com per a molts d'altres -com ja has detectat. Aconseguir esdevenir tan desitjat com escàs és un dels súmmums aristocràtics -recordem-ho sempre.

Aprecio la lucidesa com el què és, com un fanal en la nit -i alguns d'aquests aristòcrates són la mar de lúcids-; però, pel damunt d'aquesta il·luminació puntual, preuo encara més la vaga llum difusa que, entre la majoria, som capaços de difondre. Si no fos així demà mateix plegaria del bloc. I apunto la teoria de què aquests sobergs dels que ara parlava no siguin tots del Real Madrid!

A dia d'avui, on parem?

2011-06-19T10:59:00.026+02:00

Vostè està aquí > és una expressió que em fa gràcia veure serigrafiada als mapes que van constel·lant els nostres espais, naturals i urbans, perquè ho diu tot del moment i del lloc on la llegim.

Aquesta darrera setmana l'he dedicada a una llarga meditació sobre on he arribat en el meu recorregut, al perllongat Vostè està aquí > que podeu veure aquí al costat.
Després de més d'un any d'afanys, he volgut repassar l'avenç del meu relat tot confegint una cartografia que digui tant de les ziga-zagues fetes com de la terra més o menys incògnita que em queda per detallar.
I ho he fet amb una merescuda benevolència, amb una alegria fonamentada en saber que la historia ja ha imposat la seva autonomia i llocs i personatges, per bé que meus, campen en llibertat per on volen.

(A ningú se li escapa que aquest exercici, fet amb qualsevol novel·la que no sigui gràfica, resultaria força més ensopit i inexpressiu.)

Entre les coses que permet avaluar la mirada al conjunt que m'he proposat, hi ha l'aparença d'haver traspassat clarament l'equador.
Això seria cert si hagués enllestit els nou primers capítols; que, ara per ara, només són uns story-boards microscòpics..., unes primeres representacions de les imatges prefixades al complert i explícit guió.

Valgui aquesta doble pàgina seleccionada del capítol 8 per a mostrar l'escala a la que treballo. Això em permet tenir sencer cada capítol en un sol A4 i copsar el pes de cadascun dels elements. També em permet dibuixar suspès a l'hamaca... Amb un humil llapis miniBic del 0,7 (carregat amb mines Tombo HB), un difumino,
dos retoladors- pinzell de la gamma dels grisos
(els de la Faber ho han resolt admirablement),
i la imprescindible ploma-pinzell de la Pentel,
vas que xutes.

M'entretinc una estona sobre vinyetes que fa mesos no mirava. En selecciono algunes a l'atzar.

Veig la mà encara incerta del primer capítol i la mirada feliç de la colla dels encauats.

La personalitat diluïda de la de l'agència de viatges i els pòsters turístics.

El carburo i el fons del pou...

Al guió constava que l'encontre amb el Greg al viver era: en un olivet en testos.

Quin altre plat pot anar a parar damunt la nota del menjador de l'Hostal dels Llacs?

Algunes escenes del capítol 7 -com aquesta on em vaig convertir en albada-, m'agradaria ampliar-les en un llenç de 2 metres.

I quina tarda més perllongada i deliciosa vaig passar a ca l'Emma! L'esguard de quasi permanent astorament de la Brigitte no sé d'on va sortir.

Després, a partir del desè capítol, la feina ha canviat tant com vaig dissenyar al guió. Ara ja figura que la historia l'explica una altra veu, una altra mà, i treballo a major escala en unes altres tècniques gràfiques. Si abans m'ho havia passat de conya, ara m'ho passo encara millor.

En una quinzena, he passat any i mig a les boscúries del Pirineu navarrès...

...rastrejant què pot arribar a donar de si un flascó de tinta xinesa sense cap conclusió final.

Aquesta setmana, en canvi, ha sigut grafitera per les subtileses que li he exigit al grafit.
Dos mesos m'he passat als Paramos nord-castellans collint patates...
Dos mesos fins l'arribada de les primeres neus.

El text d'aquestes pàgines començarà així:
Just acabat el dibuix, un gran ramat d'ovelles es va estendre pel camp de rostolls.

Recuperant de l'abandó

2011-06-14T09:06:00.023+02:00

Del goig social de la darrera Santa Rita em va quedar un fil penjant.
Un fil que demanava temps per a poder-lo atacar bé.
La idea que veia penjant era la possibilitat d'instaurar un reialme d'equitat
en algun dels nostres pobles abandonats.
Això entre uns quants valents, no cal dir-ho!
La vella fantasia dels colons sense haver de sortir de casa, ni més ni menys.

Un dilluns -sobrer per festiu- m'entretinc establint els paràmetres numèrics que exigeix
el Mapa Digital del Ejercito Español
(una eina descriptiva formidable que permet tota mena de sobrevol damunt qualsevol racó de l'estat).
Calibro la transparència de la capa de relleu.
Amb uns quants clics esborro muntanyes d'informació llevat de part de la hidrològica.
Aplico i Accepto.
I ja tinc un loquaç mapa mut, ideal pel meu propòsit.

Damunt del territori il·luminat per un irreal i topogràfic ponent del NNO,
com si fos un vulgar general en campanya,
vaig enganxant-hi gomets electrònics; un per cada possible objectiu.
Així situo els pobles abandonats que em venen al cap.
M'aturo quan ja he escrit més de quaranta noms.
Tots noms forts però esfondrant-se per deshabitats.

Podria definir cada lloc amb un lema succint..., com d'anunci immobiliari?

Gallicant ofereix amplitud i alguns dels millors horitzons del Priorat...

Jafre del Garraf, a no res de Sitges, l'opció més metropolitana!

I així aniríem seguint, condensant les gràcies de cada lloc
i estalviant-nos la infinitud de defectes.

Quan m'aturés llargament a cantar tots els encants de la Vansa
tothom ja entendria que es tracta de la meva primera opció...

Torrent avall trobem el revers exagerat de Comiols:
Cap lloc com la covassa de la Vansa!
On viure en un cobert lluminuós, en cases de només façana,
amb les feixes de fruiters i la garlanda de gorgs dels torrents!

Astronomia a cobert

2011-06-08T19:14:00.013+02:00

Cassumdena! Quina manera de ploure! De ploure o d'estar tapat, que, pel cas, ve a ser el mateix. Ja és tenir mala pata, la del pobre Josep (aka Faraón)..., deixar els seus mil afer per a conèixer el cel i que no hi hagi cel! Tanmateix, els eclíptics no som d'arronsar-nos davant les adversitats..., som de fer-hi front. Així, si se'ns nega el cel de veritat, fem una torta i hi arribem per vies indirectes.

Alguns dels camins indirectes d'accés celestial són el llibresc (els 200 i tants volums de la biblioteca exclusivament astronòmica del Toni), l'informàtic (els milers de webs i de documents que corren pel hiperespai), i la conversa de tota la vida. I ja us dic que hem practicat a fons tot aquest estol de possibilitats quedant-nos ben lluny d'exhaurir-les (amb una banda sonora fonamentada en la Dinastia Borja del Savall i la integral de la Cinematic Orchestra que el Josep ens ha descobert).

Un dia més de pluja, apart de pentinar entre tots a la bona de Boni (la gata del Toni), el Josep es va llençar de cap al fascinant món dels blocs. Això és collonut! -no parava de dir davant els primers progressos, i amb l'autoritat de tenir 3/4 del títol de periodisme a la butxaca. Tots li férem costat i allò va esdevenir un festival de punxes (de memòries USB) anant d'un portàtil a un altre. Si voleu saber el parer del Josep sobre aquests darrers dies podeu passar per la seva Pols Estelar.

Ahir, fugint de les nostres quatre parets -i de les partides a mort de rummikub a l'espera de clarianes-, vam passar una tarda memorable al Cobert del Cérvol. En un parell d'hores el Josep es va polir un afer difícil amb aquella eficiència només accessible per la via pacient de l'ofici. Va seure a l'escambell de la bateria que els reis li havien portat a l'Aleix -l'hereu de Cal Sala-, i li va oferir un curs de bateria (a distancia i personalitzat -El que no has de fer mai, Aleix...-) en vuit capítols que el Toni va anar gravant en sengles vídeos. I tot sota l'ull sempre vigilant del cérvol que viu al cobert.

Untitled from Jordi Girbén on Vimeo.

A fora la pluja seguia; com una maledicció pels pagesos que veuen perillar un gran any de cereal i com una nosa menor per a nosaltres.

2011-06-05T21:00:00.000+02:00

D'avetoses al límit

2011-05-31T11:13:00.023+02:00

Arbres d'abans de tots els nadals que guarniu
d'esparses foscors la tan tènue obaga:
evadiu-vos del test, esquiveu l'estassada!
Sigueu sempre bosc -mai arbreda-,
defugiu l'ordre dels rengles i el dany de la serra.
Que mai us silviculturin ni us reorientin,
car perdríeu els grans arguments del vostre saber.
[...]

(Si vaig titular-lo El Rap dels Avets, recomano llegir-ho sincopadament)

Al 2000, just retornat d'un llarg i dur sojorn al subsòl madrileny necessitava aclarir-me per no fer un pet; i se'm va acudir fer la circumval·lació a la segona corona metropolitana -de Sitges a Canet de Mar- pel GR5. Per tal de fer alguna cosa de profit durant el llarg camí, mentre anava caminant, composava poemes a peu dret, poesies que enregistrava en una gravadora -junt amb el meu panteix- a raó de deu de pont a pont, fins a completar les 63 caselles que prescriu el Joc de l'Oca. (No cal que digui que només eren provatures d'aprenent, versets que ben pocs en salvaria ara).

Així , pas a pas, vaig arribar al montsenyenc Sot del Avets d'on va sorgir una breu suite, que finia amb el Rap que, en els seus primers rengles, encapçala l'apunt, i començava per una evocació sinestèsica:

Clavo la vora esmolada
d'una esquella sense batall
a l'escorça grisenca
d'un vell avet.

L'ompliré de saba nova,
trementina de llàgrima
un cop destil·lada,
l'oli d'avet.

[...]

Avets boreals, subalpins,
capçades de la taigà,
aquí relictes al límit
de l'alzinar.

Ancorats al sòl de la Calma
albireu horitzons marins,
la metròpoli tota, i els ports
barcelonins.

Una gemma brostejo tendra,
la pasturo de la branca,
llimona agra i amarga...
Tinc gust d'avet.

Queda clar com suplia les meves escasses nocions poètiques amb una retòrica desvergonyida. Tampoc és que ara en sàpiga més, però sí puc dir que he persistit en la lectura, tant que ja no imagino la possibilitat d'abandonar-la. El mal -per dir-ho d'alguna manera- ja està fet.

Quan, als meus quaranta-un anys, procurava poetitzar l'excepció que suposen aquells vers avets (visibles des de Barcelona si saps on has de mirar), res en sabia del Gary Snyder. Ara una mica sí; i, a mida que puc, cada cop més. Ara ja l'he escoltat recitar els seus poemes; i entre ells, aquest:

Among

Few Douglas fir grow in these pine woods
One fir is there among south-facing Ponderosa Pine,

Every fall a lot of little seelings sprout
around it-

Evey summer during long dry they die.
Once every forty years or so
A rain comes in july.

Two summers back it did that,
The Doug fir seedlings lived yhat year

The next year it was dry,
A few fir made in thougth.
This year, with roots down deep, two live.
A Douglas fir will be among these pines.

at the 3000-foot level
north of the south fork
of the Yuba river.

Davant les evidents sintonies m'he arriscat a versionar aquest poema així:

Entre ells

Pocs avets creixen en aquests alzinars
Hi ha un avet enmig d'alzines orientades al sud,

Cada tardor tot de plançons broten
al seu entorn-

I cada estiu durant la llarga sequera moren.
Un cop cada quaranta anys o així
Plou pel juliol.

Fa dos anys va succeir,
Els brots d'avet van viure aquell any.

L'any següent va ser sec,
uns pocs avets arrelaren.
Enguany, amb fondes arrels, en viuen dos.
Hi haurà un altre avet entre aquestes alzines.

A la cota dels 900 metres
en el caire de la Calma
al nord de Vallforners.

Afegiré que l'avet de Douglas del que ens parla l'Snyder (en realitat no és un avet sinó una pseudotsuga que també anomenem com "Pi d'Oregon" ), no tan sols és present a casa nostra sinó que cada cop va prenent més importància forestal i ocupant més territori. Els seus primers exemplars van arribar com a part de l'experiment de la diputació franquista de convertir una part del Montseny en un arboretum. Ara, davant la plaga del xancre que està delmant les nostres castanyedes, s'ha trobat que la millor solució és substituir-les per plantacions d'avets de Douglas. Només cal fer un tomb per les Guilleries per a veure'n a milers. Són forasters que, a diferència d'altres, no desperten cap rebuig.

Indigestió a domicili

2011-05-30T07:48:00.012+02:00

En el temps de la picor -foravialment parlant- ja havia recomanat la feina dels activistes d'Indigestió (que, de fet, són 1+1=2), i avui, tot considerant que la meva audiència s'ha multiplicat per onze des de llavors, trobo oportú reiterar aquella recomanació. La idea de fons és rebatre aquell tòpic lament sobre la nostrada debilitat cultural (una flaquesa que, altrament, em veig incapaç de negar), sobretot si l'origen de tal queixa és una acomodatícia passivitat. Que de propostes del màxim interès n'hi ha, és una evidència; una altra cosa és l'atenció que ens mereixen.

El tràmit a fer és senzill, i més ara que ja no cal ni mirar ni omplir papers. Només cal entrar a la web d'Indigestió i en un tres i no res ja estàs subscrit al Nativa. Amb aquest senzill gest, la que fou revista musical metropolitana (amb més de 50#), t'arribarà a domicili, deconstruïda en forma de correus farcits d'enllaços als articles. Avui mateix he rebut l'enllaç amb el parlament (vídeo i text) de la Pilar Parcerisas al Fòrum Indigestió 2011: El capital sensible (el capital immaterial que és el de la creativitat); i ja dic que començar el dia amb un glop de reflexió vitaminada envigoreix.

Per a fer boca penjo l'aproximació del Xavier Maristany a l'eternitat musical; tot i que el grapat d'altres possibilitats que ara em venen al cap no fa més refermar la potència d'aquest filó. També hauria pogut ser el Martí Sales dient d'on sí trobar literatura i on no..., o la caixa d'eines del Montefusco: l’enginy, la paciència i, si pot ser, la coherència..., o... Com bé he dit, el filó Nativa sembla inexhaurible.

Snyder i "The Practice of the Blogg"

2011-05-27T09:14:00.006+02:00

M'he passat tota la vida enmig de la naturalesa salvatge o molt aprop d'ella, treballant o explorant, estudiant-la fins i tot quan vivia a ciutat. I malgrat tot, fa uns anys vaig adonar-me que no m'havia convertit en un botànic, un zoòleg o un ornitòleg tan bo com molta gent de camp a la que admiro. Tot recordant en què havia concentrat la meva energia intel·lectual al llarg dels anys, vaig fixar-me en què havia fet dels éssers humans la meva disciplina, en què m'havia convertit en un naturalista de la meva pròpia espècie.

Gary Snyder
The Practice of the Wild

Tot esperant la promesa traducció de l'essencial assaig The Practice of the Wild, m'entretinc amb aquesta declaració que, salvant les distàncies, tan propera sento; i, també, remirant la pel·lícula del mateix títol [...]

Dissotadament, aquest és un apunt estroncat, i escrit d'emergència des de l'ordinador de l'Anna. Continuava amb una (con)versió del poema Among de l'Snyder. (Con)versió que aplaço fins que no hagi resolt la refotuda nosa que ha esborrat (només al meu VAIO) la barra superior del blogger (i per tant no em reconeix com editor), alhora que no em permet deixar comentaris als blocs amics. Per tant, si durant un temps no dic res serà per motius tècnics. I si algú sap com resoldre el meu problema pot escriure'm un correu; serà retribuit en espècies originals.

Els vídeos de Santa Rita.

2011-05-23T19:37:00.003+02:00

Com que lamentar-se fa lleig, serà millor que no us expliqui les penúries passades per a penjar aquests vídeos. Que remaleïda pot arribar a ser la informàtica!

Santa Rita from Jordi Girbén on Vimeo.

Arrossaires from Jordi Girbén on Vimeo.

Tintinnology

2011-05-18T08:13:00.022+02:00

Estava llegint Simetría de Marcus de Sautoy quan he fotut un bot:

-Ai caram, si n'és d'antiga la Tintinnologia!

És el segon llibre que llegeixo d'aquest matemàtic anglès i només puc dir-ne que, un cop has après a llegir-lo (en el meu cas vol dir saltar-se els espessos murs matemàtics que, inevitablement, et vas trobant), resulta apassionant. Tan sols per saber de les vides fulgurants de putus mega-cracks com l'Abel o el Galois ja paga la pena. De fet, tot i no qüestionar la seva solidesa matemàtica, acabes pensant que són llibres d'aventures; només diré que, entre d'altres coses, Simetria va de la recerca de l'incommensurable Monstre (el refotut objecte matemàtic que només existeix en un espai de 196.883 dimensions).
Anava, doncs, avançant en el viatge pels patrons que ens proposa, quan, en el capítol sobre la Simetria Sonora (on repassa l'ús de la simetria en la composició musical, des de Bach a Xenakis passant per Schoenberg), encerto aquest paràgraf:

El primer análisis sistemático de cómo generar todas las possibles series de campanas usando estos cambios sencillos fue publicado en 1668. La Tintinnalogia o el arte de repicar campanas de Richard Duckworth y Fabian Stedman, explica el principio de cómo usar estos cambios básicos para generar las 120 permutaciones diferentes de cinco campanas.

Després busco per la xarxa i trobo que sí; que pocs però que alguns articles hi ha sobre aquesta vibrant accepció de la Tintinnology; i ara, un cop dalt del campanar, em sembla un bon moment per a escoltar al Llorenç Barber, el millor dels nostres tintinnòlegs.

L'Snyder i la Galás..., a casa!

2011-05-15T18:16:00.034+02:00

Divendres, després del concert de la seixantena de l'Oriol Tramvia, al casino del CAT em trobo l'Alejandro i la Charo: Quina alegria!
L'Alejandro corre a explicar-me que tot és a punt i que el diumenge podrà saludar al Lee Ranaldo; el guitarra dels "famosos" Sonic Youth que ve a presentar-nos el seu darrer poemari sobre l'spam a internet... (Després d'una vida als backstages l'Alejandro compta amb un llistat de coneixences musicals que sembla no tenir fi ni per dalt ni per baix; apart de què ja pots anar-li dient de discos, que ell es capaç de remuntar-se fins a l'edat de pedra i citar el director que al 1924 va dirigir la 2ª de Mahler.)

- El Ranaldo... sí! Y el lunes otros dos platos muy fuertes: el Gary Snyder y la Diamanda Galás!
- Igual que con Ferlinghetti, aun me intereso por Snyder... ¿Has leido, en el Pais de hoy, la entrevista a Snyder y Jim Harrison? - Desenfunda l'iPhone i en un instant em plantifica l'entrevista davant dels morros.

Després, la Charo i jo xerrem llarg i, com pertoca, de tot. Enllà del seu aspecte de groupie -lluminosa melena d'or pàl·lid damunt cuir-, de groupie que sembla mantenir un pacte secret amb el temps, l'acompanyen un feix de registres inusitats que ens permeten recórrer territoris ben allunyats de l'opacitat de les nits urbanes. Així, la mateixa Charo capaç de presumir de la falda suada de l'Iggy Pop després d'un concert, pot explicar-me el goig de la travessa de les puntes del Midi d'Ossau perquè en això coincidirem.

Avui xerrem del sostre que ens veiem obligats a acceptar els exploradors diletants; d'aquelles situacions que, mal enteses, poden semblar d'enamorament quan, de fet, són anomalies d'un altre ordre; de com la didàctica pot arribar a ser d'ineficaç quan no l'acompanya l'emoció (aquí amb el relat de la seva experiència amb el Martí de Riquer). També m'explicarà l'origen de la seva passió per la immensitat: el seu pare..., mort intentant el Torre... Aquí esdevinc tot un déu-ni-do. Perdre el pare estimat en aquella superlativa sageta patagònica, en el salvatge i ferotge Cerro Torre!

Tornem, sense voler-ho, al principi: la salvatgia és un dels grans temes del Gary Snyder i si un to impregna l'obra de la Diamanda Galás és el de ferotgia.

Sobre el bo d'en Gary, al Foravial se'n pot trobar una prèvia seguida d'un recull de modestes versions d'alguns dels seus poemes. També un dia vaig tractar a la Diamanda i ara no em fa res repenjar la seva interpretació de l'ultraclàssic Gloomy Sunday. Ja podeu rastrejat al YouTube: de l'hongaresa cançó dels suïcides d'amor en trobareu fins a dir prou doncs ha esdevingut com una pedra de toc musical (Billie Holiday, Ketty Lester, Artie Shaw, Ray Charles, Bjork, Sinead O'Connor, Portishead, Sarah Brightman, Kronos Quartet, Emilie Autumn, Lorena McKennit...; és que he gravat un dels meus recopilatoris monotemàtics). Al capdavall queden les imatges torbadores de la Lydia Lunch i la terrible expressió de la Galás.

Avui és diumenge però no és un diumenge ombrívol.

Queda dit: demà dilluns, a la Caja Madrit de Plaça Catalunya, a les 19 h trobarem al Snyder recitant i dialogant amb el Harrison en el film The Practice of the Wild;
i després, a les 21.30 h, la Diamanda es despullarà a la Plaça del Rei desgranant els seus Songs of Exile (Vallejo, Celan, Nerval, Pasolini, Michaux...)